La Selecció Espanyola: Bona teràpia contra la crisi

Deu ser que mai he estat una seguidora del Barça, i tampoc del Madrid, que com que sembla que només hi ha dos equips a la lliga espanyola, doncs si no ets d’un ets de l’altre.  Potser també hi fa que la Marea Roja, es a dir, la Selecció Espanyola, em dóna certa angúnia. Davant aquestes afirmacions, alguns em dirien: Doncs no la miris! I sí, tindrien raó, i de fet és el que faig, no mirar-la. Però  aquesta nit, desprès de sopar, he tingut la temptació de quedar-me a mirar la segona part del partit. Sí, ho reconec, esperava que Croàcia els marquès algun golet. Recordo que quan Espanya va guanyar el Mundial vaig escriure un post aquí al Bloc. En aquell període encara escrivia en castellà i desprès la traducció al català, per tant rebia visites d’arreu de la Península. El cas és que no em van bombardejar el Bloc perquè no van poder, sinó ara ja estaria escrivint en una llibreta o en un nou lloc d’internet. Espanya va acabar sent campiona, i cada dia rebia comentaris que m’ho recordaven. Sí, es devien pensar que les seves paraules sense massa sentit em traurien la son. Doncs bé, aquests dies he tornat a reviure aquesta disconformitat cap a veure-ho tot en roig i groc, amb l’aguileta al mig, que sempre queda millor. Però el post d’avui no va en contra de la selecció d’Espanya, sinó que va contra aquells que s’omplen la boca dient que si guanya és perquè la majoria de jugadors són del Barça. Doncs mireu, sentint-ho molt, només he necessitat el segon temps del partit per assegurar que sense Sant Casillas, ara la Roja ja estaria plorant la tornada cap a casa. Així de clar. I llavors, a més a més, només cal veure que, en moments de desesperació, el recurs fàcil és tirar-se a la piscina, o deixar-se anar al terra com un sac. Ja se sap, si cola, cola. El cas és que els croates han estat a punt de marcar més d’un cop.  Però en el fons, aquest text no deixa de ser una reflexió sense massa interès intel·lectual. Això sí, sempre em podeu rebatre, segur que teniu altres opinions. Però jo, per acabar-ho d’adobar, només he de dir que se’m remou la panxa cada cop que penso que, tan sols per guanyar l’Eurocopa, cada jugador s’embutxacarà 300.000 euros. El país està que cau, vivim temps d'escalfament  social, l’atur encara mostra xifres altes, però mentre guanyi Espanya ja estem salvats. Que algun ésser superior i omnipotent ens agafi confessats!