Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimarts, 19 de febrer del 2013

Un desconegut molt important

Testament d'Arnau Mir de Tost

És curiós que un dels cavallers més importants del segle XI català sigui, encara ara, pràcticament un desconegut. Tot i que cada cop s’investigui més sobre la figura d’Arnau Mir de Tost, encara segueix passant desapercebut dins la història medieval del Principat. No pretenc escriure un post sobre la seva vida, tan sols volia fer-li un petit homenatge, per així, qui vulgui, pugui informar-se sobre la seva persona. Hem de ser conscients que tot el nostre passat és necessari per entendre part del nostre present. El període medieval és de gran importància per entendre la configuració de la nostra terra, dels Comtats catalans, de Catalunya, i només podrem arribar a parlar amb un mínim de propietat sobre ella si ens documentem sobre els nostres orígens. Ja fa anys que Arnau Mir de Tost és un personatge cabdal per mi, per això, malgrat no importi massa posar-ho aquí, em sento realment orgullosa de poder dedicar el meu Treball de Fi de Grau a la seva persona. Val la pena donar-li la importància que mereix. 

divendres, 8 de febrer del 2013

Donar la mà a la gravetat


De totes les coses que he fet en aquests anys, n’hi ha que les considero brossa, d’altres ensopegades, algunes autèntiques aventures, unes quantes han estat efímeres, moltes han estat coses de les quals em sento orgullosa, però el millor que he pogut fer ha estat seguir respirant, obrir bé els ulls i les orelles i aprendre que, si volem, ens podem convertir en aquella cascada, lliure i allunyada dels cursos d’aigua artificial, on cada gota cau pel seu propi pes i troba un nou curs després del precipici. 

dijous, 7 de febrer del 2013

Bombo i pandereta


Ahir al vespre em va agafar un fort atac de riure. Resulta que, a banda dels polítics que surten per la televisió amb cara angelical per proclamar-se innocents, el senyor Urdangarin deia alguna cosa similar a que s’empobriria injustament. Sí, és clar. Espera que ara venim tots a fer-te teràpia psicològica, per tal que no ens agafis un trauma que et faci caure en el pou més profund. O millor encara, si vols fem una plorada comunitària, per oferir-te suport. Ei! O et dono els pocs estalvis que tinc a la llibreta del banc. Espera, també, que aniré al Tchin-Tchin a comprar unes ulleres noves a la infanta Cristina, cap a la qual mai he tingut res en contra, però que necessita una revisió òptica urgentment. Ara resulta que cap de les esposes dels corruptes sap res. Ahir, per la radio vaig sentir un acudit molt bo, el qual ja havia vist fent un passeig per Twitter. L’acudit deia això: La mujer de Bárcenas no sabía nada. La de Urdangarin no sabía nada. La de J. Muñoz no sabía nada. La mía se entera de todo, soy gilipollas. (Miguel Ángel Román). En definitiva, aquí, com en gairebé totes les situacions, quan les coses van bé tot és ji-ji-ja-ja, però quan les coses van mal dades tothom es vol rentar les mans i ningú és culpable de res. Sí, bé, estem entrenats per predicar la nostra innocència. Ajudeu al senyor Urdangarin, ajudeu-lo, que pobre ens caurà a la ruïna. Mira que em queia bé de petita, per allò que és de Zumarraga, poble amb el qual m’uneixen lligams familiars, però tot anava molt millor quan es dedicava a llençar pilotes a la porteria. S’ha de tenir un bon parell d’ous per dir això després de la que ens està caient! 

dilluns, 4 de febrer del 2013

Sobren els motius per escriure

Ja feia dies que no passava per aquí, potser massa. De fet, en dies com els d’avui em pregunto per què no hi passo com abans. I per molt que hi penso, se m’acudeixen pocs motius raonables i que tinguin sentit. Fins i tot havia decidit canviar de Bloc, però pensant-ho millor... per què ho hauria de fer? Renuncio a la idea, de la mateixa manera que renuncio a deixar d’abocar en aquesta pàgina el què penso. Hi haurà qui troba una estupidesa fer de l’escriptura alguna cosa més que una simple afició. Hi haurà que se’n riurà perquè això sigui així. Riure’s d’això és actuar com actuen aquells que, en plena infantesa o adolescència, es burlen de les passions dels altres, només perquè són diferents o perquè les troben inútils. Doncs veureu, a mi m’agrada escriure, i m’agrada perquè crec que és una de les activitats més gratificants que existeixen. Quan escrius, i encara més si ho fas a la xarxa, mai saps qui et pot estar llegint. I arriba el dia que reps comentaris i algun e-mail, on algú et diu que el què escrius li agrada i el fa sentir identificat. I en aquell moment penses que continuaràs escrivint, ni que tan sols sigui per intentar fer sentir millor als que et segueixen. Però, conscient que no a tothom li agrada, no obligo a ningú. Jo segueixo aquí, dins la mateixa direcció, qui vulgui ja sap on trobar-me.