Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dissabte, 31 de desembre del 2011

2012, t'esperem!

Queda poc més de dues hores per dir adéu a l’any 2011. Recordo que acomiada el 2010 va estar tot un descans, ja que aquell any no va venir acompanyat de massa coses bones, però aquest no ha estat pas així. 2011 ha estat un any ple de sorpreses, de noves aventures, de noves experiències, tot plegat coses que m’han fet veure la vida d’una altra manera. Ara l’olor de menjar inunda tota la cuina de casa, la tertúlia familiar és agradable, tot comença a estar pràcticament llest, i jo desitjo entrar al 2012 per continuar endavant i aconseguir part dels meus reptes. 2011, sempre seràs un any important en la meva vida, per motius ben importants, però la vida continua i el temps mai es rendeix. Ara toca donar la benvinguda al 2012. FELIÇ ANY NOU! Que puguem seguir compartint moltes coses!

dissabte, 24 de desembre del 2011

Tronc de Nadal

Les festes de Nadal són per passar en bona companyia i sempre acostumen a venir carregades de solidaritat i bons desitjos per als que estimem, és per això que moltes llegendes i tradicions d’aquests dies tenen relació amb ajudar als que ho necessiten. A casa nostra, Catalunya, milers de persones aquesta nit faran cagar el tió, o el tronc, com diem a les terres de Ponent. Doncs bé, sabeu quina és la llegenda que està darrera d’aquesta bonica tradició? Jo us l’explicaré...
Hi havia una vegada una família tan pobra que gairebé no tenia per menjar. És per això que es podien permetre poques menjades al dia, i la canalla sempre eren els primers en menjar, per tant, els pares molts cops havien de passar amb un trist tros de pà. Però la nit del 24 de desembre, quan els menuts ja havien sopat i els pares intentaven repartir-se el poc menjar que quedava, algú va trucar a la porta. Estranyats que algú pogués visitar-los tan tard, van obrir la porta amb precaució i van veure que qui havia trucat era un avi que feia cara de son i de gana. El van convidar a entrar a la seva modesta casa, li van oferir menjar, el poc que tenien, i també un lloc on dormir. Al matí següent, quan la família es va llevar, van comprovar que no hi havia ni rastre de l’ancià. Van buscar-lo per tot arreu, i quan van decidir entrar a l’estable, van veure que damunt del tronc d’arbre que utilitzaven per fer llenya hi havia una nota escrita a mà, firmada pel seu convidat de la nit anterior. Segons la nota, si pegaven tres cops ben fort al tronc demanant un desig, aquest els cagaria tot el que desitgessin. I així ho van fer, demanant menjar i diners per poder portar una vida una mica més digna. El tronc els hi va concedir tot el que ells van demanar. I és que el misteriós ancià que havien acollit la nit passada, estava tant agraït per la seva generositat, que havia decidit otorgar aquell poder al tronc que mai més deixaria que tornessin a passar gana.
Doncs bé, espero que us hagi agradat. De ben segur hi ha una altra versió, però a casa meva només coneixem aquesta. Dit això, espero que aquesta nit el tronc us cagui tot el què li heu demanat.
BONES FESTES!

dimarts, 13 de desembre del 2011

Em quedo amb tu

Els teus ulls, aparentment insignificants, d’un color més aviat comú, de vegades alegres, d’altres tristos. Els teus ulls són dos estels pel sol fet de ser teus, brillen en el meu cel, que ets tu, la meva vida, la meva mort. M’hi perdria en es teus ulls, sense temor a no saber-ne sortir, sense por a no trobar la manera de tornar endarrere per no deixar-me atrapar per ells. De fet, ja no sé com retrocedir, com tornar a la meva vida d’abans, quan no et coneixia, quan encara sospirava per desitjos impossibles. I ara...mira’m ara, presonera dels teus ulls i tot el teu tu, atrapada per tot el que em dones, per molt efímer o fugaç que sigui de vegades. Ja ho saps, no sóc jo la persona més indicada per criticar l’excés de velocitat, que més voldria jo que poder parar el temps. Aturar el ritme del món, parar-lo, i quedar-me tot el temps que volgués al teu costat, perquè com més et tinc, més et vull. La teva mirada, la teva boca, les teves mans, tot el que em regales, et fa el que més vull, el que més desitjo. I et necessito, com un estel que necessita la brisa lleugera per poder volar sense entrebancs, et necessito com necessito respirar, per això em quedo amb tu, al teu costat, presonera dels teus ulls, que ja sé com ploren.

dijous, 8 de desembre del 2011

Off

Què vols que et digui? Avui no tinc massa ganes d’escriure un d’aquells textos que tant t’agraden. Avui em quedaria tot el dia asseguda al sofà, mirant la llar de foc i deixant-me hipnotitzar per les flames. No. Definitivament avui la inspiració m’ha deixat sola. Vaja! Ara feia dies que no passava...
Senzillament, et trobo a faltar.