Em quedo amb tu

Els teus ulls, aparentment insignificants, d’un color més aviat comú, de vegades alegres, d’altres tristos. Els teus ulls són dos estels pel sol fet de ser teus, brillen en el meu cel, que ets tu, la meva vida, la meva mort. M’hi perdria en es teus ulls, sense temor a no saber-ne sortir, sense por a no trobar la manera de tornar endarrere per no deixar-me atrapar per ells. De fet, ja no sé com retrocedir, com tornar a la meva vida d’abans, quan no et coneixia, quan encara sospirava per desitjos impossibles. I ara...mira’m ara, presonera dels teus ulls i tot el teu tu, atrapada per tot el que em dones, per molt efímer o fugaç que sigui de vegades. Ja ho saps, no sóc jo la persona més indicada per criticar l’excés de velocitat, que més voldria jo que poder parar el temps. Aturar el ritme del món, parar-lo, i quedar-me tot el temps que volgués al teu costat, perquè com més et tinc, més et vull. La teva mirada, la teva boca, les teves mans, tot el que em regales, et fa el que més vull, el que més desitjo. I et necessito, com un estel que necessita la brisa lleugera per poder volar sense entrebancs, et necessito com necessito respirar, per això em quedo amb tu, al teu costat, presonera dels teus ulls, que ja sé com ploren.