Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimecres, 16 de gener del 2013

VIA FORA! Valorem els sometents


El passat dijous 10 de gener vaig assistir a l’Assemblea informativa que va celebrar l’equip de govern de l’Ajuntament d’Alcarràs. L’objectiu de dita reunió era informar a la població sobre l’actual situació econòmica al consistori i, per tant, a la vila. Ja d’entrada, aprofito per felicitar a l’equip de govern per la iniciativa, malgrat no estigués d’acord amb algunes coses que es van dir o hi trobés mancances. De fet, aquesta carta neix d’una de les meves desavinences. 
Tenint en compte que durant la xerrada es va fer esment de la seguretat al poble, i també al voluntariat, crec que va faltar fer alguna referència al grup de Sometents local. En la meva opinió, com a grup voluntari que són, els quals també vetllen per la seguretat al nostre poble i terme, mereixen almenys un esment a l’hora de parlar de la situació a la nostra vila. Segles enrere, quan els sometents encara rebien el nom de sagramentals, eren considerats homes qualificats i capaços de defensar les seves propietats. Tenien aquest deure i la gent els confiava la tasca. Davant qualsevol perill la població deia dues paraules màgiques que despertaven l’instint sometent: Via fora! No pretenc treure autoritat ni mèrit als que tenen el deure legal i autoritzat de defensar-nos, però si una cosa tinc clara és que qualsevol ajuntament, sigui del color que sigui, hauria d’intentar fer costat a totes les iniciatives que fossin parides per la seva gent, i encara més si es mostra orgullós del voluntariat d’aquesta. Així doncs, Via fora!, els Sometents també tenen dret a dir la seva. 

dissabte, 12 de gener del 2013

Pel respecte als nostres avantpassats


L’art rupestre és un clar atractiu turístic i cultural. La societat se sent atreta pel descobriment de noves coves que amaguen pintures prehistòriques, fet que converteix aquest tipus de troballes en un element de consum massiu. 
L’art paleolític es considera patrimoni fràgil, ja que necessita un tracte especial per les seves característiques. En aquest punt, es necessari qüestionar-se si la socialització i la conservació són compatibles. Si no es té en compte que l’entrada massiva de visitants és nociva pel patrimoni paleolític, pot passar el mateix que es va donar a Covaciella, on l’excés de visitants va ser més perjudicial que el pas de deu mil anys. 
Davant el problema de la destrucció del patrimoni paleolític, s’han adoptat diferents mesures per contrarestar-lo. Portar un control del nombre de visites, obrint les portes a grups més reduïts de gent, potenciant les rèpliques que permeten mostrar als visitants elements fràgils, com són les pintures rupestres, no deixen de ser actuacions que serveixen per reduir el desgast del patrimoni fràgil. Hem de destacar que l’art rupestre s’ha conservat durant milions d’anys en coves gairebé privades de l’accés humà, o en llocs on els factors mediambientals no han actuat com agents nocius.
Però, al marge d’això, hem de tenir en compte el veritable valor de l’art rupestre, una prova exquisida del pas del temps i de la visió que tenia l’Homo sapiens sapiens de tot el que l’envoltava. D’aquesta manera, aquestes troballes contribueixen a la cultura aportant valors i informació, tot i que molts cops es vegin només com elements que serveixen per treure’n benefici econòmic. La conscienciació de la societat, davant el patrimoni fràgil, és totalment necessari per assegurar-ne la seva conservació, ja que aquest patrimoni, un cop és perd, ja no es pot recuperar. També és necessari reflexionar que les futures generacions també tenen el dret de seguir gaudint d’aquest patrimoni arqueològic i que, per tant, és necessari adoptar mesures que ajudin a difondre les troballes i protegir-les al mateix temps.
Segurament, Altamira és una de les coves més conegudes, per la qual passen centenars de persones, moltes de les quals ignoren totalment els riscos als quals és exposada. És per això que s’ha de desenvolupar una important tasca de conscienciació de la societat, fent que d’aquesta manera la gent senti el patrimoni seu i, per tant, que tingui un afany especial per conservar-lo. No ens podem permetre el luxe de deixar morir una part dels nostres orígens, no ens ho podem permetre perquè fer-ho seria enterrar una petita peça que, dia a dia, permet comprendre una mica més el gran engranatge que es fa dir humanitat.