Ahir al vespre em va agafar un
fort atac de riure. Resulta que, a banda dels polítics que surten per la
televisió amb cara angelical per proclamar-se innocents, el senyor Urdangarin
deia alguna cosa similar a que s’empobriria injustament. Sí, és clar. Espera
que ara venim tots a fer-te teràpia psicològica, per tal que no ens agafis un
trauma que et faci caure en el pou més profund. O millor encara, si vols fem
una plorada comunitària, per oferir-te suport. Ei! O et dono els pocs estalvis
que tinc a la llibreta del banc. Espera, també, que aniré al Tchin-Tchin a
comprar unes ulleres noves a la infanta Cristina, cap a la qual mai he tingut
res en contra, però que necessita una revisió òptica urgentment. Ara resulta
que cap de les esposes dels corruptes sap res. Ahir, per la radio vaig sentir
un acudit molt bo, el qual ja havia vist fent un passeig per Twitter. L’acudit
deia això: La mujer de Bárcenas no
sabía nada. La de Urdangarin no sabía nada. La de J. Muñoz no sabía nada. La
mía se entera de todo, soy gilipollas. (Miguel Ángel Román). En definitiva, aquí, com en gairebé totes les situacions, quan les coses
van bé tot és ji-ji-ja-ja, però quan les coses van mal dades tothom es vol
rentar les mans i ningú és culpable de res. Sí, bé, estem entrenats per
predicar la nostra innocència. Ajudeu al senyor Urdangarin, ajudeu-lo, que
pobre ens caurà a la ruïna. Mira que em queia bé de petita, per allò que és de
Zumarraga, poble amb el qual m’uneixen lligams familiars, però tot anava molt
millor quan es dedicava a llençar pilotes a la porteria. S’ha de tenir un bon
parell d’ous per dir això després de la que ens està caient!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada