I no voldria res més ara que no fos estar amb tu. Potser per veure’t somriure, potser per dir-te a cau d’orella que sempre hi seré. La tardor és poc alegre, els colors ocres i marrons decoren el paisatge, el fred entra a les cases poc a poc, tot sembla canviar d’aspecte, fins i tot nosaltres mateixos. En aquests dies, en els quals les nits ja comencen a ser fredes, em venen ganes de dir-te que malgrat el camí no sigui fàcil valdrà la pena. De vegades, jo mateixa penso que això no hi ha qui ho aguanti, però quan em fas un petó, em regales el teu temps o et mostres tal com ets, hi ha alguna cosa dins meu que m’empeny a estimar-te amb totes les meves forces. Ara, més que mai, sento la necessitat de fer-te el més gran dels petons, de tenir-te entre els meus braços per recordar-te que val la pena ser feliç. Ara, mentre veig com el sol va caient darrera les muntanyes, desitjo tenir-te al meu costat, per no soltar-te, per gaudir de la teva presencia, per demostrar-te que per mi ets especial i gens prescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada