Rínxols, metall i somriures

Quan em vas conèixer tenia el cabell curt, portava arracades de fusta i estava enfadada amb mig món. Em llevava al matí i començava el dia sense gairebé cap il•lusió. La mateixa rutina de cada dia em feia omplir els dies amb accions i fets que, tot i no voler-ho reconèixer, no m’omplien per a res. Em vas agafar en un període crucial de la meva vida, a punt d’iniciar una nova aventura, un nou projecte que acabaria per ensenyar-me com són de veritat les persones. Sense gairebé adonar-me’n vas esdevenir el motiu pel qual em llevava amb un somriure, amb ganes de reinventar-me, amb el valor suficient per acabar amb el que no m’agradava. Amb poc temps em vas oferir la teva vida, el teu cor, la teva manera de veure les coses, i m’hi vaig veure tan identificada que vaig decidir no allunyar-me de tu. Ara, que ja tinc més cabell i els rínxols es refreguen pel meu clatell, ara que ja he canviat les arracades de fusta per les de metall, ara que ja he après a acceptar la vida tal com vingui, ara que he aconseguit treure’m de sobre alguns prejudicis, ara només em queda dir-te que vull estar al teu costat tot el que em queda de vida. Ara que t’he trobat, ara que m’has ensenyat el sentiment més proper a la felicitat, vull quedar-me amb tu, per sempre.