Agafar aire, inspirar, notar com gairebé no hi ha oxigen que
es pugui prendre. Poc material per calmar els pulmons, per calmar l’angoixa d’un
dia més gris que blau, poc aire consumible, i el poc que hi ha és dens, pesat,
crema a la gola i fa mal a la panxa. Però tot i això, és millor que tancar la
boca. Si tanco la boca em moro, si moro em perdo aquest món i si em perdo aquest
món perdo tot el que tinc. Per tant, obro la boca més que mai, i que entri
aire, que sigui com vulgui, però que entri. Que els que es cansen i tanquen la
boca es fan dir covards, i que a mi aquest adjectiu no m’ha agradat mai. Que
altres tanquin la boca per mi, que altres creguin que el món els guanya, però
que quan ho facin se n’adonin que han comès un error. Avui, més que mai, agafo
aire i segueixo i intento preveure el demà. Avui digereixo aquest aire gris i
pesat. Avui, si vens, porta un petó ple d’aire net i pur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada