Caminant entre la boira

Convivim amb la boira, ens hem acostumat a ella, la veiem com una cosa nostra, però quan apareix amb totes les seves facultats l’odiem. Doncs bé, sempre dic que a mi els dies de boira no em desagraden, tot i que mai dic que no a un dia d’hivern assolellat. El cas és que el dia que acabem de deixar endarrere ha estat protagonitzat per la boira, densa i plana, però que a mi m’ha donat una terrible sensació de protecció. Sí, ara fa una estona, quan tornava cap a casa amb el cotxe, circulava sola per la carretera, tot just veia les llums que indicaven alguna infraestructura en la llunyania, o les senyals de trànsit, quan ja les tenia pràcticament a sobre. La boira no deixava veure molt enllà, però em sentia segura, com si res pogués entorpir el meu camí, com si res pogués traspassar aquella espessa cortina. I un cop fora del cotxe, lluny del poble, amb les claus de casa a la mà, m’han vingut ganes de posar-me a caminar sota la llum de la lluna, que ahir a la nit governava el cel completament plena. Tot i el fred, em sentia a gust caminant, observant l’efecte que es produïa quan deixava escapar aire calent per la boca i aquest xocava amb la fredor de la nit. He estat una estona caminant, escoltant les meves passes, les pedres cruixin sota les meves bambes de trekking, mentre pensava en les meves coses. Hagués estat hores caminant, meditant, però toca anar al llit, que d’aquí unes hores donarem la mà a un nou dia.