No et vull lluny

No puc dir que estigui trista. Tampoc puc ser tan atrevida de considerar que no estic passant per un bon moment. De fet, ja fa uns mesos que he après a tocar el Paradís amb les meves pròpies mans. Així doncs, què em passa? Em sento bé amb tots els projectes que tinc entre mans, tinc ganes de tirar-los endavant i de treure’n el màxim de suc, però hi ha cops que em sento terriblement buida. La meva vida ha fet un gir radical en poc temps, fet que segurament m’ha afectat més del que jo vull creure. Tot i això, sé perfectament que fer-se gran comporta canviar certes coses de la nostra vida, i sé que no em penedeixo de res del què he fet. Però què passa si et dic que et necessito? Què passa si et dic que sense els teus petons sento que em manca la vida? No et canses de repetir-me que et dono forces, i jo, mig embadalida, perdo l’ocasió de dir-te el mateix. Em perdo en els teus ulls quan em miren  amb nostalgia, amb enyor. Durant molt de temps he estat una dona de gel, de vegades encara actuo com a tal, però tu m’has ajudat a veure tot el què hi ha dins meu. Terriblement passional i impulsiva, m’he llençat al buit per regalar-te part de la meva vida. Això costa, amor, costa molt, però quan estic entre els teus braços m’oblido de tot això i desitjo, amb totes les meves forces, que cada dia em despertis amb un suau petó als llavis.