Una nit freda

Ja fa uns dies que per les contrades de Lleida el sol brilla amb força. Es desperta esplendorós i ens saluda amb un gran espetec de llum i escalfor, de fet, tenint en compte que estem al mes de febrer, això no està gens malament. I entre tant de sol, entre tanta felicitat i tants dies que recorden a la primavera que ha d’arribar, hi sóc jo, esperant trobar la manera d’aturar el temps, de ser capaç de controlar-lo per tal de fer infinit aquest camí al teu costat. M’he agafat a tu sense por, i ho he fet perquè un dia em vaig adonar que t’estimava i que per molt que costés volia fer-ho, volia lluitar contra totes les barreres, volia ser feliç agafada a tu. Cada cop que em mires em sento immortal, submergida en un espiral de felicitat que només s’esvaeix quan no puc envoltar-te amb els meus braços. I avui, la nit, tot i que la resta del dia el sol ha escalfat tota la cambra, serà freda i només desitjaré una cosa: tenir-te al meu costat per assegurar-te que sí, que t’estimo com no sabia que es podia arribar a fer; bojament i sense mesura.