Tot té un límit

No demano que em posin catifes vermelles per on passo. No vull una escultura a la plaça Major del poble. Tampoc un carrer al meu nom, o ser el rostre de la revista Rolling Stones. No vull seure’m en una taula, acompanyada de molta gent que en realitat només estigui al meu costat per qui sigui o deixi de ser. No. No vull res de tot això. Tan sols vull ser respectada, sobretot per la gent que, fins fa ben poc, considerava bons amics. Vull despertar-me un dia i poder dir en veu altra que no em penedeixo de res del què he fet. No necessito perdons, ni excuses que, ara per ara, ja no tenen sentit. Vull que tothom tingui el què es mereix, tan si és bo com si és dolent. I disculpeu si creieu que em mou la venjança, però no és així. Només dic que ja n’hi ha prou de ser marionetes a les mans de tothom. Cal despertar, escoltar-nos a nosaltres mateixos, que al cap i a la fi, som els que realment farem alguna cosa per tirar endavant. Jo penso fer-ho: tirar endavant, aturant-me només quan realment faci falta.