Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dijous, 22 de juliol de 2010

"Ni que només fos perquè sentissis com t'enyoro" (LL.Llach) / "Aunque solo fuera para que sintieses cómo te añoro"

I per fi ho vaig dir. Per fi em vaig dignar a treure el que, un cop expressant en paraules, jo mateixa vaig afirmar que era ridícul. Però la veritat és aquesta: el trobo a faltar. El trobo a faltar com quan de petita enyorava les estones jugant al muntet d’arena del mas. Com quan marxant de terres gallegues, dintre de poc farà un any, enyorava tots i cada un dels espais que havia trepitjat, a més de tots els que em van oferir tant d’amor. El trobo a faltar com quan miro en una fotografia les ones del Peine de los Vientos i enyoro aquella tarda de ja fa molts anys jugant amb els crancs que volaven arrossegats per la força de l’aigua. El trobo a faltar com les arribades a Guipúzkoa, on la meva àvia ens rebia amb un petó i amb una forta abraçada; potser era freda, però a la seva manera ens deia que ens estimava, i nosaltres a ella també. El trobo a faltar com quan enyoro les estones amb la colla, les quals, malauradament, amb el pas del temps sembla que han perdut part de la seva substància. El trobo a faltar com trobo a faltar al propietari d’ aquell somriure tant tímid, però infinitament adorable, que durant molt de temps va ser el culpable de moltes de les meves bogeries; potser, en bona part, encara ho és. En definitiva, el trobo a faltar com a totes les coses que he estimat, estimo i espero seguir estimant, però que malauradament ja mai tornaran.
------------

Y por fin lo dije. Por fin me digné a sacar todo lo que, una vez expresado en palabras, yo misma afirmé que era ridículo. Pero la verdad es esta: le hecho de menos. Le hecho de menos como cuando de pequeña extrañaba los ratos jugando en el montón de arena de la masía. Como cuando volviendo de tierras gallegas, dentro de poco hará un año, extrañaba todos y cada uno de los espacios que pisé, además de todos los que me ofrecieron tanto amor. Le hecho de menos como cuando miro en una fotografía las olas del Peine de los Vientos y extraño aquella tarde de ya hace muchos años jugando con los cangrejos que volaban arrastrados por la fuerza del agua. Le hecho de menos como las llegadas a Guipúzkoa, donde mi abuela nos recibía con un beso y un fuerte abrazo; quizás era fría, pero a su manera nos decía que nos quería, y nosotros a ella también. Le hecho de menos como cuando extraño los ratos con la pandilla, los cuales, por desgracia, con el paso del tiempo han perdido parte de su sustancia. Le hecho de menos como hecho de menos al propietario de esa sonrisa tan tímida, pero infinitamente adorable, que durante mucho tiempo fue la culpable de algunas de mis locuras; quizás, en parte, aún lo sea. En definitiva, le hecho de menos como a todas las cosas que he querido, quiero y espero seguir queriendo, aunque por desgracia ya nunca volverán.

1 comentari:

  1. T'envejo per la facilitat que tens d'escriure. No tinc facilitat de paraula.

    ResponElimina