Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

divendres, 9 de juliol de 2010

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM. / SOMOS UNA NACIÓN. NOSOTROS DECIDIMOS

Fa quasi 21 anys, vaig tenir la sort de néixer en una terra plena de vida i d’història; jo vaig tenir la sort de néixer a Catalunya. Puc presumir d’haver crescut envoltada de persones que m’han ensenyat a estimar la meva terra, sobretot els meus pares. Recordo que amb 13 anys em vaig dibuixar una senyera i una ikurriña a l’agenda de l’institut i, tot i que avui dia encara em costi d’entendre, molts dels que les veien em preguntaven perquè dimonis portava allò, encara que també hi havia els que em deien “com mola!”. Jo no intentava trobar una resposta que deixés satisfet a qui em feia la pregunta, ni tampoc necessitava elogis de qui en el fons no sabia que representaven i representen aquestes banderes a la meva vida; jo només volia oferir una resposta que m’agradés a mi, i la més senzilla podia ser: Ho he dibuixat perquè aquestes banderes representen dues terres que ja formen part de mi. Demà, 10 de Juliol, els catalans que volem fer-nos escoltar, o almenys defensar el que és nostre i ens pertoca, anirem a la manifestació convocada per Òmnium Cultural a Barcelona; sincerament, jo ja en tinc moltes ganes. Els meus pares m’han ensenyat a estimar Catalunya i Euskadi, demà toca fer un petit gest per donar forces a la primera, i ho faré encantada. M’agrada caminar per la vida explicant que una meitat de mi és catalana i l’altra basca, i, sobretot, m’agrada dir que no em penedeixo del meu radicalisme, perquè tot i que ja sé que tot extrem és dolent, crec que l’extrem espanyol ens ha fastiguejat durant tant de temps que perquè ara em prengui la llibertat de dir i pensar el que vulgui tampoc faré mal a ningú. A qui no li agradi que no miri, o més ben dit que no llegeixi. Demà, ja ho sabeu, si podeu, acudiu a Barcelona, almenys que ens moguem els que de veritat creiem en una Catalunya lliure. Visca la terra!

Ah! I no és que vulgui tornar a obrir debat amb el tema de La Roja, com ja vaig fer uns quants posts endarrere, però segueixo amb les mateixes: aquest any, igual que tots els anteriors, la selecció espanyola no em representa, per molt que alguns segueixin dient que en veure l’11 inicial així ho hauria de fer.

--------------

Hace casi 21 años, tuve la suerte de nacer en una tierra llena de vida i de història; yo tuve la suerte de nacer en Catalunya. Puedo presumir de haber crecido rodeada de personas que me han enseñado a amar mi tierra, sobretodo mis padres. Recuerdo que con tan solo 13 años me dibujé una senyera y una ikurriña en la agenda del instituto y, aunque hoy en día aún me cueste de entender, muchos de los que las veían me preguntaban porque diablos llevaba eso, aunque también estaban los que me decían “como mola”. Yo no intentaba encontrar una respuesta que dejase satisfecho a quien me hacía la pregunta, ni tampoco necesitaba elogios de quien en el fondo no sabía que representaban ni representan estas banderas en mi vida; yo solo quería ofrecer una respuesta que me gustase a mi, y la más sencilla podía ser: Lo he dibujado porque estas banderas representan dos tierras que ya forman parte de mi. Mañana, 10 de Julio, los catalanes que queremos hacernos escuchar, o al menos defender lo que es nuestro y nos pertenece, iremos a la manifestación convocada por Òmnium Cultural en Barcelona; sinceramente, yo ya tengo muchas ganas. Mis padres me han enseñado a amar a Catalunya y Euskadi, mañana toca hacer un pequeño gesto para dar fuerzas a la primera, y lo haré encantada. Me gusta caminar por la vida explicando que una mitad de mi es catalana y la otra vasca, y, sobretodo, me gusta decir que no me arrepiento de mi radicalismo, porque aunque ya sé que todo extremo es malo, creo que el extremo español nos ha perjudicado durante tanto tiempo que porque ahora me tome la libertad de decir y pensar lo que me venga en gana tampoco haré daño a nadie. A quien no le guste que no mire, o mejor dicho que no me lea. Mañana, ya lo sabéis, si podéis, ir a Barcelona. Al menos que nos movamos los que de verdad creemos en una Catalunya libre. Visca la terra!

¡Ah! Y no es que quiera volver a abrir debate con el tema de La Roja, como ya hice unos quantos posts atrás, pero sigo en las mismas: este año, igual que todos los anteriores, la selección española no me respresenta, por mucho que algunos sigan diciendo que en ver su 11 inicial así tendría que hacerlo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada