Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

diumenge, 19 de setembre de 2010

Amiga dels meus amics / Amiga de mis amigos

Quan tenia tretze anys, vivia amb la necessitat de veure’m envoltada de molts amics. No suportava enfadar-me amb cap d’ells i m’afectava molt sentir frases estúpides com “ara ja no t’ajunto” o “no em caus bé”. En altres paraules, era una persona una mica dèbil. Ara, amb quasi 21 anys, us puc dir que prefereixo tenir pocs amics i que siguin com cal, que no pas tenir-ne molts i rebre punyalades per tots els costats. Aquests últims anys, he posat una creu a moltes persones que en un passat van ser pilars importants de la meva vida, i és que arriba un moment en el qual una es cansa i diu prou. Jo no sé si això és bo o dolent, però el fet de no donar segones oportunitats no m’ha anat gens malament. Ara per ara, em sento orgullosa dels meus amics, i sé que tots o la gran majoria estaran al meu costats gran part de la meva vida, per no gosar a dir tota. Sóc exigent amb l’amistat, sí, però és que a mi m’agrada donar-ho tot, i com que l’altruisme es va acabant poc a poc, demano que a mi també sem regali un mínim d’afecte. Tampoc demano tant, oi? I en dies com el d’avui, una mica neuròtic i estrany, m’agrada recordar moments que valen la pena, és per això que recordant aquests moments m’he posat a escriure aquest text, perquè ells, els meus amics, en son els grans protagonistes.
-----------------

Cuando tenía trece años, vivía con la necesidad de verme rodeada de muchos amigos. No soportaba enfadarme con alguno de ellos y me afectaba mucho oír frases estúpidas como “ahora no te ajunto” o “no me caes bien”. En otras palabras, era una persona débil. Ahora, con casi 21 años, os puedo decir que prefiero tener pocos amigos y que sean leales, que no tener muchos y recibir puñaladas por todos lados. Estos últimos años, he puesto una cruz a muchas personas que en un pasado fueron pilares importantes en mi vida, y es que llega un punto en el que una se cansa y dice basta. Yo no se si esto es bueno o malo, la cuestión es que no dar segundas oportunidades tampoco me ha ido nada mal. Por ahora, me siento orgullosa de mis amigos, y se que todos o la gran mayoría estarán a mi lado gran parte de mi vida, por no decir toda. Soy exigente con la amistad, sí, pero es que a mi me gusta darlo todo, y como el altruismo se agota poco a poco, pido que a mi también se me regale un mínimo de afecto. No pido tanto, ¿no? Y en días como el de hoy, un poco neurótico y raro, me gusta recordar momentos que merecen la pena, es por eso que recordando estos momentos me he puesto a escribir este texto, porque ellos, mis amigos, son los grandes protagonistas.

2 comentaris:

  1. Muy bien pensado, vale más poco y bueno que mucho y malo incluso en amigos.
    Muy reflexivo tu testo.
    Venga niña, te deseo lo mejor del mundo, hacía mucho que no nos veíamos.
    Abrazos de Leonor.

    ResponElimina
  2. Hola,
    El Convit independentista és un intent d’aplegar blocs (i blogs) que volen la independència i que, a més, creuen que l'Estat català és necessari i urgent. Res més.
    Si vols formar-ne part, envia un correu a dusming@msn.com o bé deixa un comentari al Convit.

    ResponElimina