Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dilluns, 13 de setembre de 2010

No et busco, però et vull trobar / No te busco, pero te quiero encontrar

Sovint, el sol m’enlluerna i em molesta. Em fa anar amb els ulls mig tancats perquè la seva llum em cega, però avui no ha estat així. Avui, caminant pels carrers de Lleida un cop finalitzat el primer dia d’universitat, em feia feliç poder obrir els ulls i notar la seva llum penetrant entre les meves pestanyes. Ho veia tot més clar. Era una sensació meravellosa; la gent desconeguda i els vehicles que em donaven el pas als semàfors en vermell, em semblaven extrets de la postal més bonica del món. Jo anava caminant, i molts llocs pels quals passava em regalaven records que feia temps que tenia descuidats. De tant en tant, o potser durant tot el camí, la meva boca dibuixava somriures que en un parell d’ocasions he contagiat a dos individus que han creuat la seva mirada amb la meva. Però no penseu pas que sempre vaig regalant somriures a desconeguts, avui ho he fet perquè estava contenta. Contenta, feliç, amb ganes de caminar hores i hores pels carrers de la ciutat que més m’estimo, i trobar-te entre la multitud, poder compartir els meus records amb tu, regalar-te un somriure, agafar-te de la mà, caminar junts fins la fi del món.
----------

Casi siempre, el sol me deslumbra y me molesta. Me hace andar con los ojos medio cerrados porque su luz me ciega, pero hoy no ha sido así. Hoy, andando por las calles de Lleida una vez finalizado el primer dia de universidad, me hacía feliz poder abrir los ojos y notar su luz penetrando entre mis pestañas. Lo veía todo más claro. Era una sensación maravillosa; la gente desconocida y los vehículos que me cedían el paso en los semáforos en rojo. me parecían sacados de la postal más bonita del mundo. Yo iba andando, y muchos rincones por los cuales pasaba me regalaban recuerdos que hacía tiempo tenía olvidados. De tanto en tanto, o quizás durante todo el camino, mi boca dibujaba sonrisas que en un par de ocasiones he contagiado a dos individuos que han cruzado su mirada con la mía. Pero no penséis que siempre voy regalando sonrisas a desconocidos, hoy lo he hecho porque estaba contenta. Contenta, feliz, con ganas de andar horas y horas por las calles de la ciudad que más quiero, y encontrarte entre la multitud, poder compartir mis recuerdos contigo, regalarte una sonrisa, cogerte de la mano, caminar juntos hasta el fin del mundo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada