Sento com plou, la remor de les gotes
de pluja xocant al terra, a la finestra, al terrat. Obro els ulls i et veig al
meu costat. M’atanso cap a tu. Estàs dormint i fins i tot així m’agrades. Sí,
amor, m’agrades, des del moment en que vam creuar les nostres mirades per
primer cop. Des d’aquell instant no he volgut deixar d’estar amb tu, i ara et
tinc al costat. T’agafo, t’envolto amb els meus braços i em faig una promesa a
mi mateixa: sempre, sempre estaré al teu costat. I així, mentre la pluja
segueix posant música a una nit perfecta, tanco els ulls i reposo al teu
costat. Tornaré a agafar la son tot escoltant els batecs del teu cor i sentint-me la dona més afortunada del món. Fins demà
al matí, amor meu.
Bonica historia d'amor, la que ens relates. La pluja, la penombra d'un dia gris i la olor a terra mullada, sembla idíl.lic, però es un dia de primavera alli a ponent, que no acabi la nit, per seguir abraçada a qui estimes.
ResponEliminaA6
Bé, és una fase més de la vida; ja us passarà i veureu que, com sempre ha estat, tot allò que us fan sentir els vostres xicots no són res més que cabòries i desitjos que vós teniu al cap.
EliminaSigui com sigui, res millor hi ha al món que un bon amor. Discrepo però que la nit sigui perfecta; totes ho són, fins i tot les que no ho semblen. I també heu fet una bona metàfora amb això de "tornaré a agafar la...", encara que, tot cal dir-ho, moltes dones l'agafen sovint.
Bé, companya, jo també l'agafaré.
'NA NIT!