El numero onze comença a causar sensació. La gent ja es comença a preguntar si tot el que està passant senyala la fi del món. L’11-S de 2001, atemptat a les Torres Bessones de Nova York; l’11-M de 2004, atemptat a l’estació d’Atocha de Madrid; l’11-G de 2010, terratrèmol a Haití i, ara, l’11-M de 2011, terratrèmol a Japó. És cert que la coincidència és força curiosa, però, ja d’entrada, crec que si ens poséssim a examinar diferents dates també trobaríem alguna coincidència que ens posaria els pèls de punta. Som conscients de tot el que els maies van dir en el seu moment, d’aquesta manera veiem la fi del món ben a prop, però, reconeixent els meus respectes per una civilització admirable, he de dir que potser n’estem fent un gra massa de tot plegat. Les llegendes urbanes van de boca en boca, prenen molta més importància que la que mereixen i, de la nit al dia, ens posem a especular sobre tot el que sabem o hem escoltat sobre el tema. Per la meva banda, només puc dir una cosa: Sigui el dia que sigui, on i de la forma que sigui, la natura ha decidit jugar amb nosaltres com si fóssim autèntics titelles. En veure catàstrofes com la que aquests últims dies veiem per televisió, pensem que sovint no som res. Tenim energia nuclear, bombes atòmiques, medicines, maquines que ens faran el futur millor, i molts més avenços que ens fan creure que som els reis del món, però resulta que ve una onada d’uns quants metres d’alçada i amb només uns segons s’emporta per davant tot el que nosaltres hem fet durant anys. És això l’únic que veig. I no, ara no començaré a dir que tot això és culpa de la humanitat, perquè ella ha estat la que ha contaminat a la nostra mare Terra. No, no penso dir res de tot això, perquè, sense menysprear la feina feta pels científics, crec que els canvis climàtics son completament normals i necessaris. És més, durant la historia de la humanitat s’han produït molts canvis climàtics. El que es va produir durant la Prehistòria no va ser causa de la contaminació humana. Òbviament, els nostres avantpassats no anaven amb Ferraris a més de 110 Km/h, ni tenien grans indústries que deixaven anar grans quantitats de gasos tòxics. El que passa és que tot genera canvis, alguns millors, altres pitjors, però el pas dels anys és això el que comporta. Potser l’any que ve, un onze de qualsevol mes, ens porta un altra catàstrofe, però la nostra feina és viure el dia a dia. Al cap i a la fi, si demà veiem una onada de nou metres que es dirigeix cap a nosaltres, per molt que ens hi capfiquem, no podrem fer massa cosa al respecte. I sinó, com l’altre dia va dir la meva estimada Marta, potser estaria bé que fessin uns bucs com els de la pel·lícula 2012. Un cop dit tot això, només puc admetre que les imatges de Japó em deixen la sang glaçada. 
dimecres, 16 de març del 2011
Dies negres al nostre calendari
El numero onze comença a causar sensació. La gent ja es comença a preguntar si tot el que està passant senyala la fi del món. L’11-S de 2001, atemptat a les Torres Bessones de Nova York; l’11-M de 2004, atemptat a l’estació d’Atocha de Madrid; l’11-G de 2010, terratrèmol a Haití i, ara, l’11-M de 2011, terratrèmol a Japó. És cert que la coincidència és força curiosa, però, ja d’entrada, crec que si ens poséssim a examinar diferents dates també trobaríem alguna coincidència que ens posaria els pèls de punta. Som conscients de tot el que els maies van dir en el seu moment, d’aquesta manera veiem la fi del món ben a prop, però, reconeixent els meus respectes per una civilització admirable, he de dir que potser n’estem fent un gra massa de tot plegat. Les llegendes urbanes van de boca en boca, prenen molta més importància que la que mereixen i, de la nit al dia, ens posem a especular sobre tot el que sabem o hem escoltat sobre el tema. Per la meva banda, només puc dir una cosa: Sigui el dia que sigui, on i de la forma que sigui, la natura ha decidit jugar amb nosaltres com si fóssim autèntics titelles. En veure catàstrofes com la que aquests últims dies veiem per televisió, pensem que sovint no som res. Tenim energia nuclear, bombes atòmiques, medicines, maquines que ens faran el futur millor, i molts més avenços que ens fan creure que som els reis del món, però resulta que ve una onada d’uns quants metres d’alçada i amb només uns segons s’emporta per davant tot el que nosaltres hem fet durant anys. És això l’únic que veig. I no, ara no començaré a dir que tot això és culpa de la humanitat, perquè ella ha estat la que ha contaminat a la nostra mare Terra. No, no penso dir res de tot això, perquè, sense menysprear la feina feta pels científics, crec que els canvis climàtics son completament normals i necessaris. És més, durant la historia de la humanitat s’han produït molts canvis climàtics. El que es va produir durant la Prehistòria no va ser causa de la contaminació humana. Òbviament, els nostres avantpassats no anaven amb Ferraris a més de 110 Km/h, ni tenien grans indústries que deixaven anar grans quantitats de gasos tòxics. El que passa és que tot genera canvis, alguns millors, altres pitjors, però el pas dels anys és això el que comporta. Potser l’any que ve, un onze de qualsevol mes, ens porta un altra catàstrofe, però la nostra feina és viure el dia a dia. Al cap i a la fi, si demà veiem una onada de nou metres que es dirigeix cap a nosaltres, per molt que ens hi capfiquem, no podrem fer massa cosa al respecte. I sinó, com l’altre dia va dir la meva estimada Marta, potser estaria bé que fessin uns bucs com els de la pel·lícula 2012. Un cop dit tot això, només puc admetre que les imatges de Japó em deixen la sang glaçada. 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ja ten raó ja, Edurne es una cosa que esgarrifa.
ResponElimina