Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimecres, 23 de març de 2011

"Un amor imposible me convirtió en himalayista"

Que n’és de poderòs l’amor! Aquest dilluns, La Vanguardia venia amb una entrevista a Edurne Pasabán. Com que aquesta noia sempre m’ha agradat, vaig decidir fer-li una ullada. Damunt de la seva fotografia, en lletra ben grossa i en negreta, hi posava: “Un amor impossible me convirtió en himalayista” Caram!, vaig pensar jo. Vaig creure que, tenint en compte el titular, l’entrevista podia ser força interessant. Per tal de resumir una mica el contingut de l’entrevista, us diré que Edurne Pasabán ha passat per èpoques complicades, fins al punt d’intentar-se suïcidar més d’un cop. Es valorava ben poc i es va esfondrar de nou quan Silvio, un alpinista que la va acompanyar durant la seva primera expedició a l’Himalaya, la va deixar. Es veu que tots dos es van enamorar, van mantenir un idil·li durant uns tres anys, però després de cada expedició ell tornava a casa seva, amb la seva dona. Finalment, va arribar el dia en el que Silvio no va tornar. Va ser una experiència dura, però el seu afany de superació la va fer tirar endavant, fent que finalment coronés els 14 vuit mil cims. I és més, ara torna a estar enamorada. En part, he de confessar que aquesta basca em cau en gràcia perquè passeja el mateix nom que porto jo, però també perquè la considero una dona amb un parell d’ovaris. És per això que llegir totes aquestes declaracions em va fer reflexionar, ja que, si us he de ser sincera, jo també he fet autèntiques bestieses i sacrificis per amor. Però, ja se sap, l’amor mou muntanyes, mai millor dit. I ara, que em miro de lluny aquest amor imposible causant de molts actes que m’han fet algú millor, només puc dir que no em penedeixo de res. Una creix i acaba comprenent que hi ha coses que no poden ser, i acaba decidint tornar a obrir les portes a nous sentiments i noves emocions que puguin venir. Acabo amb unes paraules seves: “Sólo hay un consejo: cree en ti. ¡Nadie puede hacer nada por ti!

1 comentari:

  1. Edurne, en el llarg camí de les nostres vides, tancar unes portes és obrir-ne d'altres. No has escoltat mai "quins tombs dóna la vida"? Et podria dir un munt d'exemples. No desesperis i "be water my friend!" ;)

    ResponElimina