Escriure m’esgota. Aquests últims dies he estat preocupada perquè no entenia com podia estar tants dies sense actualitzar el bloc. Doncs bé, després de molt pensar, he arribat a la conclusió que si no l’actualitzo és perquè tinc el cap sec. De matèria literària, és clar. Sempre que poso punt i final a una història literària he d’estar un temps sense produir res, almenys prou treballat. Aquesta tarda m’he mirat el bloc melangiosa, pensant que ni tan sols havia publicat un post per donar la benvinguda a la primavera. I és cert, no m’ho puc creure, amb el que m’agrada a mi escriure sobre la llum i l’escalfor del sol de finals de març. Doncs bé, he donat corda a la meva llista d’Spotify i m’he posat a pensar, i de tots els meus pensaments n’ha sortit aquest post; poc ensucrat, poc salat, sense massa substància, però immensament sincer. Veureu, avui no tinc ganes d’escriure textos profunds, perquè últimament estic notant coses noves i abans d’escriure sobre elles cal mastegar-les, engolir-les i pair-les bé. Tot i això, m’apeteix dir que aquest any la primavera ha arribat amb una bona notícia. Per fi, després de quasi un any, els de casa respirem més tranquils, després de comprovar que l’esperança no s’ha de perdre mai, que alguns cops els sacrificis valen la pena. I bé, crec que avui no vull explicar més coses. Crec que em quedaré escoltant una bonica cançó d’un important cantant italià, pensant: Ti voglio bene.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada