Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dilluns, 18 d’abril de 2011

16/04/2011: El dia que Lluís Llach va tornar a pujar a un escenari

Jo vaig créixer escoltant algunes de les seves cançons. Ja en ple “boom” de les noves tecnologies, part de les cançons de la meva llista de reproducció del mp3 eren seves. "L’estaca" i "La gallineta cega" eren les que més m’agradaven. Encara no sabia ben bé què significaven, però recordo que m’encantava veure la cara que feia la meva mare mentre les cantava. Encara ara m’agrada. Van anar passant els anys i vaig començar a escoltar totes les seves cançons. L’any 2007 em vaig fer amb el seu últim treball, Verges 2007, amb el qual vaig conèixer altres joies que encara no havia escoltat i algunes de les quals em van enamorar, com per exemple "Amor particular". El vaig tenir en concert al meu poble, però ni jo ni la meva mare, autèntiques fans de la seva música, hi vam anar. No sé per quin motiu no vam poder anar-lo a veure, però sempre ens en vam penedir. Un bon matí, mentre fèiem el cafè a la cafeteria de la universitat, la meva amiga Isabel em va dir que a València actuava en Lluís Llach. No m’ho podia creure. L’any 2007 havia deixat ben clar que es retirava dels escenaris, així doncs, com podia ser que tornés? Doncs bé, resulta que en Llach tornava als escenaris per solidaritzar-se amb la manifestació a València a favor de l’emissió de TV3. Les nostres paraules van ser: “Hi hem d’anar!” Doncs bé, ara em fa feliç pensar que ho vam complir, i que aquestes paraules no van ser només un d’aquells plans que un dia et proposes però que mai fas. Vam patir per veure’l, entre altres coses a causa de la contra manifestació dels que no volien TV3 i cridaven: “Som valencians, mai catalans!”, però al final ho vam aconseguir. Allí estàvem, entre 80.000 persones que reivindicaven la seva llibertat d’expressió, encara en ple segle XXI. Va cantar tres cançons i la veritat és que va valer la pena desplaçar-nos fins a València per escoltar-lo en directe. Sens dubte, una d’aquelles coses que mai oblidaré.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada