Lliure

Per fi. Ja era hora. Tot superat. Ja no l’estimo, almenys com abans. Ja no estic enamorada. Ho he aconseguit, després de moltes batalles perdudes, és cert, però per fi ja puc dir que sóc lliure. El miro i em ve ganes de riure. Tot plegat, em resulta força graciós. L’observo atentament, mentre penso que mai em podré treure del cap la seva mirada i el seu somriure. Continuo rient. Si vols que et digui la veritat, no sé pas que m’està dient, però m’és igual. Jo només vull saber que és mirar-lo sense tenir por, sense pensar que ell no sap que ja no me’l miro com me’l mirava temps enrere, quan vaig dir-li tot el que sentia. Llavors, ell somriu discretament i em mira, com si esperés una resposta meva. De fet, així és. Després del discurs que m’ha soltat és obvi que vulgui la meva intervenció. Opto per somriure i dir frases afirmatives i amb seguretat, per fer veure que no m’he perdut ni una sola cosa de totes les que ha dit. L’he enganyat, sí, però que passa? Ell no ho sap, com moltes altres coses. Al cap d’una estona, ja lluny d’aquella conversa i la seva mirada, em torno a prendre la situació amb humor. Semblo imbècil. No puc treure’m aquest estúpid somriure de la cara i, en part, això ja em comença a fotre de mala llet. Ja no estic enamorada d’ell! Collons! Ho he vist, ho he notat, no sé perquè tanta tonteria! Penso que és una situació delicada, que cal pair amb tranquil·litat, així que em relaxo i intento arribar a casa sense fer cap imprudència. Arribo, faig el que he de fer, sense treure’m del cap les meves reaccions i al cap d’una bona estona ja puc dedicar-me, exclusivament, al tema en qüestió. Ja no estic enamorada d’ell, però l’estimo, perquè sí, perquè és inevitable. Ha estat algú especial que no ha fet res per merèixer el meu odi, així doncs me l’estimo. Les meves reaccions han estat les normals, me’l mirava embadalida sense deixar de somriure, sí, però a causa del respecte i l’apressi que li tinc. No és una cosa tant rara, oi? No, no estic enamorada d’ell! Ho estic veient! Ho estic notant!