Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

divendres, 15 d’abril de 2011

Feliç, agraïda i satisfeta

Puges a l’escenari, saps que alguns dels teus rivals són en part amics o coneguts teus, però intentes no pensar en res. Intentes aprofitar al màxim cada segon, pensant que, guanyis o no, la teva història diu molt de tu. Una història per canviar-te la vida és una cosa meva. La Marta sóc jo, i part del que l’envolta és real, potser més maquillat, però real. He gaudit tant escrivint-la, que és, sense cap mena de dubte, una de les històries que més m’ha marcat. Potser d’aquí ve el títol. Sota la llum de l’escenari, sentia una terrible escalfor per tot el cos. Minuts abans m’havien preguntat si no estava nerviosa, i jo, ingènuament, havia deixat ben clar que no, que aquest any no m’esperava res de res, perquè tenia el pressentiment que no m’enduria el premi. Jo ja havia assaborit la felicitat que comporta veure que la teva feina és apreciada i valorada per gent que en sap, i amb això ja estava prou contenta. Però tot i això, estava nerviosa, perquè, davant de tot, sóc humana. Quan van començar a llegir el fragment de l’accèssit estava atenta. No em sonava. No era la meva història. Però, i què? Estava contenta. Asseguts a les cadires, podia observar la cara d’algunes de les persones més importants per mi: amics i familiars. En faltaven, però tot no es pot tenir. Segons després, van començar a llegir un fragment de l’obra guanyadora. En aquells moments, no estava pendent del que s’estava llegint. Només mirava als meus, no sé pas amb quina cara, però estava contenta d’estar allí, amb ells. De sobte, vaig sentir el nom de Manel. Manel? Manel! Aquella era la meva obra! No m’ho podia creure. No podia ser. La meva obra havia resultat la guanyadora i no sabia ben bé què fer. Em vaig emocionar i només vaig poder somriure, d’orella a orella. No sabia com reaccionar, perquè quan no t’esperes una cosa i l’aconsegueixes, la satisfacció és doble. Quan vaig baixar de l’escenari, vaig anar a abraçar als meus pares. Vaig plorar, com una bleda. L’any passat ja em va passar, i és que em va tornar a la ment la imatge de la dona que un bon dia em va dir: escriu. Vaig pensar en ella i per un moment vaig creure que ella també sabia que havia guanyat. Estava tant contenta, tant, que no podia parar de somriure. Tremolava d’emoció, perquè, tot i que sembli que no n’hi ha per tant, per mi, rebre un premi com aquest, és un gran pas cap endavant.

Foto: J. A. Moreno

3 comentaris:

  1. Ho és, i tant que ho és. Enhorabona.

    ResponElimina
  2. Clar que si! tuu sii qe en saps eduurneeee! :)

    -Sheila-

    ResponElimina
  3. Ostras Edurne... Magnífic fragment! M'ha posat la pell de gallina, és preciós... Enhorabona pel premi! Com en saps d'escriure... La teva obra no la podem llegir en cap lloc?

    Sóc l'Alba Colom!

    ResponElimina