Escriure em dóna vida

No em feu explicar per què vaig començar a escriure, no perquè no en tingui ganes, sinó perquè és una d’aquelles coses que no sé ben bé com va començar. Però, posats a intentar esbrinar l’origen de tot plegat, he de dir que fa poc més de dos anys vaig experimentar la terrible necessitat de treure a l’exterior uns sentiments que em van fer odiar la vida. Un fred mati d’hivern, vam saber que una dona molt significant per alguns de nosaltres ens havia deixat. Jo, que quasi mai ploro davant d’ulls aliens, vaig notar com per les meves galtes ja començaven a lliscar algunes llàgrimes. Segurament, ningú ho va notar. No vaig treure els ulls de la finestra; ni volia mirar als altres ni tenia ganes d’escoltar la classe. A partir d’aquell dia, vaig comprovar que escriure era com una teràpia. Un full en blanc no feia més preguntes que les que jo volia que fes. Tampoc es feia pesat ni demanava massa explicacions. De tot aquell cúmul de sentiments en va sortir una història: Metamorfosis, la qual em va donar una gran satisfacció personal. Precisament en aquesta història cal situar l’origen de la meva passió per la creació literària. Més endavant va néixer aquest bloc, per criticar a certs sectors de la població, el qual m’ha fet veure que escriure ja és tota una necessitat. Només he concursat en quatre concursos literaris, tres a nivell de poble i un a nivell nacional, encara no tinc els resultats de tots, però us puc ben assegurar que, tant si guanyo com si no, em sento sempre una gran triomfadora. L'any passat, Diari d'un crit: Llibertat també em va demostrar que les coses fetes amb amor, molts cops tenen recompensa. M’agrada que la gent gaudeixi amb el que escric, crec que això és obvi. Però el que més valoro dels meus textos és que tots parlen de mi, tots m’ajuden a treure coses que sense l’escriptura no sabria com treure. I es precisament aquesta màgia la que cada dia m’ajuda a veure més clar que, mentre pugui, continuaré escrivint. Sabeu per què? Doncs perquè escriure em dóna vida.