Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimarts, 26 d’abril de 2011

Ja ho anirem veient...

Les gotes de pluja tenen la capacitat de posar una mica de sal als dies que, per desgràcia, són feixucs i llargs. Avui, dia després de la mona, convé destacar-ho, m’he aixecat amb la cara de: Si us plau, que arribin aviat les dos del migdia, per poder tornar a casa i poder escarxofar-me al sofà. A la universitat tot a anat com sempre, encara rai que tinc una amiga que va néixer amb la paciència suficient com per aguantar un cul de mal seient com jo. Un aplaudiment per la Isabel, que s’ho mereix (plas-plas-plas). Quan he arribat a casa, després de la tertúlia durant el dinar, que per cert a casa meva sempre ha estat, és i serà sagrada, m’he pres la llibertat de desplomar-me sobre el llit, per reviscolar-me, parlant clar. He dormit, com una soca i m’he despertat com nova. He fet una mica feina, per fer front a la mala consciència que em perseguia, després de pensar: Collons! Has tingut una setmana de vacances i no has fotut res! La resta de la tarda ha estat força agradable, i el vespre també. Si tens bons amics, les estones amb ells, sempre són bones. I aquí apareixen les gotes de pluja, petites, eixerides i lliures. Sí, lliures. Queien amb bon ritme sobre la lluna davantera del meu cotxe, fent que les lletres dels Manel prenguessin encara més sentit. En aquells moments ja estava sola, després de deixar endarrere als meus amics. I de sobte, he notat una punxada a l’estomac. La cançó ja arribava a la seva fi i, a cinc segons del final, he escoltat el tros que més m’agrada: Amor meu, sempre hi seré, amor meu com ho dubtaves [...] que la vida que ens hem perdut simplement no existeix. Ha estat llavors quan m’he sorprès a mi mateixa somrient per sota del nas i pensant en... en algú que no pertoca que aparegui dins la meva ment quan sento això d’"amor meu". Deu ser cosa de la pluja, que sempre em fa posar més tendra del compte. Deu ser això, sinó l’hem cagat!

5 comentaris:

  1. Magrada,que tendra!!!!!

    ResponElimina
  2. Hola Edurne, crec que no és cosa de la pluja, sinó el segon "l'hem cagat" :)

    ResponElimina
  3. El temps sempre incideix en el nostre ànim, com tu dius les gotes de pluja han entendrit amb gust salat el teu cor. :)
    Per cert, dono fe del que aguanta la pobra Isabel.



    Ja sas qui soc Durns haha

    ResponElimina
  4. no haurà set un "retortigon"?¿ jajajaja (jo sempre amb temes fora de lloc...)

    ResponElimina
  5. no haruà set un "retortigon"... jajajajaj (jo sempre amb temes fora de lloc...)

    ResponElimina