Aprendre a callar

Aquí us presento un dels objectius que m’he marcat. Ho he de fer; pel meu bé i pel dels que m’envolten. Saber callar no és un dels meus punts forts. Sóc una persona passional, a la qual li agrada dir el que pensa o el que sent, però he d’aprendre a mesurar les meves paraules respecte alguns temes, per tal d’evitar possibles malentesos que a la llarga fan que em bulli la sang. Mai, absolutament mai, negaré els meus defectes, sempre i quan siguin certs, però tampoc deixaré que se’m trepitgi de la manera més poc honrada que he vist fins al moment. Aquí arriba el meu dilema, el meu etern problema. Aquí entra en joc la meva paciència i l’educació que m’han donat els meus pares, la qual m’ha portat i em seguirà portant molt lluny, per molt que a molts els hi pesi. Callaré, sempre que convingui, m’engoliré les paraules que vulgui dir sempre que això sigui necessari, perquè per molt lliures que siguem sempre hi ha coses que no podem dir. Pensaré abans de parlar i controlaré el meu temperament. Ho faré per mi, però també per tots els que em recolzen i m’ajuden a veure que jo sóc com sempre he set, sense cap alteració que mereixi ser tractada amb gran importància. No canviaré, no somriure a qui mai he pogut veure amb bons ulls, no giraré la cara a qui sempre he respectat, no abandonaré els meus somnis, no deixaré de lluitar pel que vull, no faré cas de les paraules absurdes, no em faré mala sang per coses que la gent que m’estima ja saben com són en la realitat. Seguiré sent jo, la de sempre, creixent cada dia una mica més, amb el cap ben alt. Buscaré sempre les bones paraules i els bons modals. Faré això i tot el que estigui a les meves mans. Em costarà, perquè em conec, però és l’única manera de seguir com fins ara.