Indignem-nos encara més!

Tota la indignació que està emplenant les places durant aquests últims dies vol dir alguna cosa. I el que ha passat aquest mati tant a Lleida com a Barcelona també. Aquest segon punt demostra que estem envoltats de gent plena de seny i en la qual podem confiar per viure amb un mínim de protecció. Espero que capteu la ironia i us indigneu com mai. La qüestió és que aquest mati, mentre anava cap a la universitat escoltant Catalunya Radio, he sentit que s’estava desallotjant la Plaça Ricard Vinyes de Lleida i la Plaça Catalunya de Barcelona. La notícia era clara: Un important desplegament de mossos estava controlant les dues places, plenes d’indignats que es negaven a marxar d’on estaven acampant pacíficament. La notícia parlava majoritàriament de Barcelona, però minuts desprès han dit que a Lleida el campament ja estava desmuntat i havien fet fora als indignats amb aigua a pressió. Per anar a la universitat he passat per Ricard Vinyes. Al centre, una cinquantena de persones reunides, mentre la brigada municipal netejava el terra amb aigua a pressió. Durant les classes m’he desconnectat una mica de tot plegat, però a les dues de migdia he tornat a passar per Ricard Vinyes, amb els auriculars a les orelles escoltant la radio, m’he assabentat que el campament de Plaça Catalunya ja tornava a estar en marxa. M’he preguntat si el de Ricard Vinyes també. A mesura que avançava la noticia també han dit que hi havia alguns detinguts i uns quants ferits i m’he tornat a preguntar com seria la imatge a Lleida. Doncs bé, la imatge era un pèl diferent a la del matí. El nombre de mossos havia augmentat i el caliu que es vivia al centre de la plaça també era diferent. Minuts més tard Àngel Ros ha sortit a parlar a la radio, afirmant que el desallotjament no ha estat un ordre de la Paeria, sinó de la Generalitat, malgrat tot això ha deixat ben clar que l’Ajuntament de la ciutat hi col·laborava amb la guàrdia urbana. Veig que desprès de les eleccions els cadellets tornen a ser feres amb dents ben afilades. Veig que en ple segle XXI encara no podem expressar pacíficament el que pensem. Veig que els que estan a dalt de tot pateixen, gradualment, una important putrefacció del cor, els sentiments i el sentit comú. ÀNIMS!