Què deu tenir la pluja?

Els dies de pluja tot sembla que vagi més de pressa. El sol sembla que ens digui adéu més aviat, donat que els núvols quasi mai deixen que ens il·lumini amb la seva força. Els parcs reposen de les passejades de la gent, però es queden sols i ensopits sota la pluja que cau com feia temps que no queia. Els carrers s’ho agafen amb coratge, sense oblidar que l’aigua de la pluja, la brutícia que arrossega aquesta i els gasos que deixen els cotxes formen una mescla que costa d’empassar. I és l’estrès que comporten aquests dies el que fa que, si t’atures un moment, puguis veure mares i pares corrents per portar el paraigua als seus fills, o avis i avies que acceleren el pas per arribar a temps a la porta de l’escola i evitar que els néts es mullin, perquè els molt confiats no han volgut agafar el paraigua en veure que quan han marxat de casa el sol regnava al cel. Són imatges que de tant en tant m’agrada veure, tot i que de ben segur els que les protagonitzen s’estimarien més estar prenent un bany en una platja del Carib. El que no m’agrada tant és patir els embussos propis d’hores puntes a les grans ciutats, els quals els dies de pluja encara són pitjors. Els fars dels cotxes es reflexen al terra, donant forma a una catifa brillant i enlluernadora que fa més nosa que favor. I no sé per què, però quan plou la gent està molt més tensa al volant. Aquesta és una d’aquelles qüestions que crec que mai resoldré. Però, malgrat els punts negatius, he de dir que els dies de pluja m’encanten. La veritat és que l’efecte sonor que produeixen les gotes d’aigua en caure damunt del teulat és una meravella. És el millor moment per posar-nos dins el llit i començar a somniar en coses realment agradables i importants.