Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimecres, 4 de maig de 2011

Enyorar és natural

Hi ha moments en els que ens sentim sols. En el meu cas, crec que la sensació de solitud és fruit de l’enyor. M’explico: Els dies que ens llevem amb el peu esquerra, lleganyosos, amb mala llet i poques ganes de sortir al carrer per veure el que veiem cada dia, tenim la tendència de pensar en el que un dia vam tenir i de sobte va desaparèixer. No sé si faig bé generalitzant aquesta sensació, però quan jo em sento sola és per algun d’aquests motius. Fins i tot, si molt m’apureu, no és que em senti sola en el sentit estricte de la paraula, sinó que em tanco jo mateixa i no deixo que els altres m’ajudin. És com si tingués un mur al meu voltant, el qual no em deixa veure el que hi ha a l’altra banda i m’allunya dels que em poden demostrar que els dies dolents molts cops tenen solució. De tant en tant em llevo així: sola, melangiosa, trista en definitiva. Per sort, tot això em passa de tant en tant i al dia següent canvio la serietat per un sac de rialles. Tots tenim dies bons i dies dolents, i la tristesa no deixa de ser un sentiment que, tot i que no ho sembli, és completament necessari. Però, tornant a tot el que estava dient al principi, quan estem tristos encara ens compliquem més les coses pensant en persones que ja no tenim, que ja no podem tocar, que un dia van marxar sense acomiadar-se com calia. A mi em passa i quan això és així em suposa una terrible tortura. Què voleu que us digui? A mi mai m’han servit de res les típiques frases consoladores que t’intenten calmar dient que després de la mort sempre queda un conducte entre el món de la vida i el més enllà. Quan estimes algú, quan el vols al teu costat, no et consola que et diguin que lluny també està bé i que et vigila. No! Quan estimes algú vols tenir-lo al costat i sentir que et protegeix quan tu ho necessites. És per això que alguns dies em llevo amb el peu esquerre, perquè sento que necessito les paraules i la presencia d’algú que ja mai més tornarà.

2 comentaris:

  1. Si a aquesta persona la portes a la ment sempre estarà amb tu, impossible de manera prenset, pero mentalment és possible. Això és el que importa que no la borris de la teva ment i sempre la tindras al costat.

    ResponElimina
  2. No ho dubtis. Enyorar és humà: enyorar una rialla, enyorar les arruguetes d'uns ulls savis d'experiència, enyorar l'olor d'una abraçada càlida i despresa,enyorar el silenci de qui sap esperar perquè et desfoguis,enyorar el menjar que ningú mai més t'ha fet igual,enyorar la frase que cal per resoldre un dubte...enyorar és inevitable. Així continuen ben a prop, d'una altra manera sí, però bategant amb el teu cor enyorat.

    ResponElimina