Quan t’estimava tot era diferent. Cada nota musical em recordava a tu, fent que aquest bloc fos el testimoni directe de tots els meus pensaments. Ara, després de deixar ben clar que ja no t’estimo com abans, amb bogeria i innocència, ja no escric com temps enrere, ja no tinc la necessitat d’inventar-me textos estranys i metafòrics per ocultar-te als ulls dels demés. Ara em sento més pobra, com si part de la meva inspiració hagués fugit amb l’últim petó a l’aire que et vaig dedicar. Suposo que el que em passa és que m’he d’acostumar a tot plegat. De tota manera, l'actual manca d’inspiració tampoc em preocupa. Sé que això va a dies, de la mateixa manera que comprenc perfectament que ara per ara em surtin poques coses amb caire literari. Tinc moltes coses al cap, i la gran majoria no són pas per escriure en aquest bloc personal. Continuaré escrivint, com ja fa temps que porto fent, sense perdre de vista un dels meus somnis: ser capaç d’escriure alguna cosa prou bona com per poder ser publicada. Treballaré de valent, sense fer cas a les males llengües que sempre et volen fer baixar dels núvols, perquè en el fons tenen ràbia de veure com tu tens un somni i elles no. Però aquest no és el tema i, tornant al tema d’abans, vull que sàpigues que encara avui, quan et veig, noto com alguna cosa es remou per dins meu, tot i que no té ni punt de comparació amb tot el que sentia abans. I no és que no m’agradi estar així, és a dir, sense pensar constantment en tu, el que passa és que trobo a faltar tots els textos que em sortien quan tu n’eres el protagonista. 
dijous, 12 de maig del 2011
Ara que he deixat d'estimar-te com abans...
Quan t’estimava tot era diferent. Cada nota musical em recordava a tu, fent que aquest bloc fos el testimoni directe de tots els meus pensaments. Ara, després de deixar ben clar que ja no t’estimo com abans, amb bogeria i innocència, ja no escric com temps enrere, ja no tinc la necessitat d’inventar-me textos estranys i metafòrics per ocultar-te als ulls dels demés. Ara em sento més pobra, com si part de la meva inspiració hagués fugit amb l’últim petó a l’aire que et vaig dedicar. Suposo que el que em passa és que m’he d’acostumar a tot plegat. De tota manera, l'actual manca d’inspiració tampoc em preocupa. Sé que això va a dies, de la mateixa manera que comprenc perfectament que ara per ara em surtin poques coses amb caire literari. Tinc moltes coses al cap, i la gran majoria no són pas per escriure en aquest bloc personal. Continuaré escrivint, com ja fa temps que porto fent, sense perdre de vista un dels meus somnis: ser capaç d’escriure alguna cosa prou bona com per poder ser publicada. Treballaré de valent, sense fer cas a les males llengües que sempre et volen fer baixar dels núvols, perquè en el fons tenen ràbia de veure com tu tens un somni i elles no. Però aquest no és el tema i, tornant al tema d’abans, vull que sàpigues que encara avui, quan et veig, noto com alguna cosa es remou per dins meu, tot i que no té ni punt de comparació amb tot el que sentia abans. I no és que no m’agradi estar així, és a dir, sense pensar constantment en tu, el que passa és que trobo a faltar tots els textos que em sortien quan tu n’eres el protagonista. 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Hola Edurne, fa dies que no passava per aquí, no se si et serviran de gaire les meves paraules però a mi m'encanta com escrius i et dic que arribarà el dia en que el teu somni es farà realitat.
ResponEliminaArreveure, a m'encanta la foto de la capçalera.
Bon dia e bona ora,
ResponEliminaaquesta barreja de fonts sensorials, segons deien l'altre dia en un programa, és una expressió, una manifestació de la ment superior, la que al llarg dels segles anirem seleccionant perquè domini el planeta per sobre de la resta de mortals, incapaços d'associar sentiments i percepcions d'origen divers. Deia qui ho explicava, que aquests éssers humans en veure un color senten determinats sabors, que en escoltar parlar algú senten determinades olors, que en pensar en algú escolten músiques fantàstiques (fruit de la fantasia, perquè no sonen al món sinó a la intel·ligència).
Felicitats, sou una avançada.
Fòrça mercès pera atencion que me hètz.
Un cop s'estingeix el foc, la brasa el manté..i el fa perdurar durant molt mes temps.
ResponEliminaEl poeta busca el dolor, el patiment per poder escriure allo que ens emociona. Busca el amor, busca el riure.. tot allò que el fa expressar els sentiments, dins de les paraules.
Nomes puc dir, que ja ho has fet, ja has escrit coses prou bones per a que es publiquin i ens facin obrir els ulls als qui llegim els teus relats.
A6.