Sense gent com vosaltres no sóc res

Sembla estrany com unes poques paraules et poden alegrar el dia. Ahir, mentre dinàvem, la meva mare em va fer feliç explicant-me que una coneguda nostra li havia dit que la seva filla llegeix aquest bloc i que guarda molts dels meus escrits. Em vaig quedar parada, però al mateix temps vaig sentir una gran felicitat interior. Em va fer gràcia pensar que hi pot haver gent que se sent identificada amb el que escric, fins al punt de fer-se seus part dels meus textos. Així doncs, d’es d’aquí, per si de cas ho llegeixes, moltes gràcies per ser una lectora fidel i obrir el teu cor als meus escrits. Però la satisfacció de veure com les meves reflexions arriben a la gent no es va quedar aquí. A la tarda, mentre estava al pàrquing d’un dels supermercats del meu poble, es va apropar a mi un home que ja coneixia bastant de vista. Em va cridar i em va dir que no deixés d’escriure. Davant aquelles paraules, la meva timidesa només em va deixar somriure, mentre la meva boca no parava de dir “merci”. Allò encara em va fer més contenta. És per això que també m’agradaria agrair-li a ell les seves paraules, les quals em van donar una mica més de força per escriure coses que arribin a tot tipus de públic. Moltes gràcies! Tot això, sumat als diversos comentaris que vaig rebent, fan que cada dia tingui més ganes de tirar endavant aquest petit, i a la vegada gran, projecte que ja fa més de dos anys vaig començar. En definitiva, gràcies als que invertiu part del vostre temps en llegir tot el que escric quan el temps i les ganes m’ho permeten. Sense vosaltres, aquest projecte d'escriptora no seria res.