"Adéu, fins sempre, sort!"

Tanca els ulls. Pensa-hi. Pensa en que un dia em vas tenir al costat i em vas deixar perdre. Pensa que sense les teves mans també estic bé. No oblidis que va ser dur veure com cada cop t’allunyaves més de la meva vida. Respira. Pregunta’t què dimonis vas fer per a que tot s’anés degradant. O potser pregunta’t si el problema ha estat aquest o un altre: no haver fet res. Observa’t atentament i pensa si de veritat creus que ets el tipus de persona que vull al costat, per escoltar-me, aconsellar-me i dir-me que m’estima. Per un moment, pensa com sóc jo i com escullo les persones que vull que formin part de la meva vida. La vida canvia i amb ella nosaltres mateixos. Digue’m, per últim cop, que vaig omplir molts forats de la teva vida i que va ser un autèntic plaer compartir hores i hores amb mi. Explica’m què dimonis va passar per a que ara ja no et tingui en compte com abans. Em vas fallar. Em vas fallar alguns cops i no t’ho vaig poder perdonar. Suposo que jo també ho vaig fer, potser, i poc a poc vam veure que la nostra afinitat estava arribant a la seva fi. Ara recordo tot el que vam fer amb nostàlgia, pensant que almenys són bons moments que mai oblido. Ja ho diuen, el temps posa les coses al seu lloc. Tu has trobat el teu, jo el meu, i així anem fent. De tant en tant, fent cas als protocols, tendim a recordar tot el que vam fer en la nostra època daurada. He de reconèixer que em fa gràcia, però després, quan les anècdotes arriben a la seva fi penso que no cal tanta tonteria. No vull repetir tot això, per això ara vaig amb peus de plom, allunyant-me de la gent que em pugui sortir rana.