Ara toca això!

M’adormo a totes bandes. No puc amb la meva ànima. A les nits no descanso. Dormo, però no descanso. Em llevo més cansada que quan m’he posat al llit. Podria dir que no és normal, que hauria d’anar al metge, però us puc ben assegurar que tot el que em passa era absolutament previsible. Estic nerviosa. Vull que tot el que hem estat fent amb empeny i il•lusió doni els seus fruits, per això no cal adormir-se i cal seguir empenyent la voluntat fins al final. D’aquí uns dies em demanaré 24 hores sabàtiques, per dormir i abraçar-me al coixí que aquestes nits quasi ni noto. És deixar caure el cap d’amunt d’ell i quedar-me fregida. El meu humor pateix alts i baixos i, tot i no ser gens bipolar, sóc conscient que, aquests dies, en ocasions venen ganes d’espetegar-me a la paret i deixar-me allí enganxada. Sacrificaré hores de són per tal que les coses vagi bé, però quan tot això passi estiuaré unes hores dins el meu llit. Fins al moment, però, toca seguir treballant!