Sempre ho havia sentit

Però a ella això no li importava. No s’havia llevat a l’hora que ho feia cada dia. Tampoc havia obert les finestres per a que la fresca del mati envaís la seva habitació. Havia deixat el llit sense fer, amb mig cobrellit per terra i el llençol completament rebregat. Gairebé ni s’havia pentinat. Només havia entrat al lavabo per fer un riu i veure reflexada al mirall la seva cara d’adormida. Havia deixat rajar una mica l’aixeta, i amb rapidesa s’havia apropa’t una mica d’aquella aigua fresca a la cara. No hi havia temps per més. No havia tingut em compte que el pijama que portava no era massa adient per sortir al carrer, però amb la seva jaqueta llarga fins als genolls tampoc es veia massa la roba que combinava quadradets amb ossets de peluix. Va córrer escales avall, sense pensar que amb les presses podia ser que acabés baixant-les a redolons. Ella només volia arribar a temps. Tenia tantes ganes de dir-li el què havia pensat, o més ben dit, el que ja feia dies que pensava. Feia temps que no corria d’aquella manera. Feia unes passes gegants, esbufegava de tant en tant, suava malgrat el fred d’aquell matí d’hivern. Estava tant contenta, tant, que pensava que cap cosa d’aquest món li podia espatllar aquell meravellós dia. De tant en tant es creuava amb algú que se la mirava despectivament. Ben mirat, semblava mig boja corrents d’aquelles maneres pels carrers. I quan per fi va arribar davant la casa del seu estimat, va veure com aquell home aparentment perfecte s’acomiadava d’una desconeguda amb un petó als llavis. Es va quedar immòbil, amb la respiració i el parpelleig dèbils. L’home se la va quedar mirant estranyat, sense saber què fer o què dir, i fins i tot se li va escapar el riure. Però a ella això no li importava. Va deixar anar un petit somriure i va començar a caminar tranquil·lament cap a casa. Era jove, tenia molt de temps i el món estava ple d’homes pels quals valia la pena obsessionar-se. Sabia que tot allò no era normal, que segurament necessitava ajuda, però també sabia que no valia la pena posar-se trista per una cosa tant insignificant. Ja hi hauria temps per plorar, ara només volia córrer i sentir com el fred li tallava la cara. Era boja, sempre ho havia sentit.