Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimecres, 23 de maig de 2012

Han matat un faisà direcció Alcarràs


Quan vam saber que farien l’Iñaki Gabilondo Honoris Causa de la UdL, la Isabel i jo vam decidir que estaria bé anar-hi. Bé, mai està de més acudir a aquesta mena d’actes, on veure persones il·lustríssimes que sempre estan a l’altra banda del televisor. El cas és que, ben puntuals, ja estàvem plantades davant la sala on feien l’acte, disposades a entrar i agafar un lloc des del qual poder veure-ho tot amb total comoditat. Però bé, com que som tan llestes, doncs resulta que no sabíem que ens havíem d’apuntar prèviament per poder presenciar la cerimònia en directe, de no ser així podíem veure-la a través de videoconferència en una altra sala. Aprofito per dir que no érem les úniques que no ho sabíem; sempre tan ben informades. Com ja us podeu imaginar, la idea no ens ha motivat massa, així que hem optat per anar a fer uns xampunets en una terrassa del costat de la uni. Allí hem estat fent petar la xerrada, hem rigut i hem parlat de temes interessants, fins i tot he tingut l’oportunitat de cridar a una pobra noia que passava pel carrer, pensant-me que era una amiga meva, però no. La cara de la noia m’ha fet adonar que no, no era la persona que pensava. Però el millor moment ha estat quan se’ns ha apropat un negre, com un armari, amb una veu que ens ha deixat garratibades. Us ve a la ment una d’aquelles veus que sembla que surtin de l’efecte de l’Eli? És a dir, que us fan pixar de riure? Doncs bé, així era la seva veu, “aflautada”, com diria la meva amiga Isabel. Hem estat una bona estona rient, de fet, a la meva companya de taula gairebé li sortien els ulls, i el seu somriure similar als infrasons s’havia convertit en sorolls més pronunciats. Jo m’estimo més no comentar la meva manera de riure, que de vegades em fa vergonya i tot. I com que la tarda ja estava sent una autèntica festa, en volíem més, així que... i si en fem una de Wok? Doncs dit i fet, hem anat a sopar Sushi, que ja tocava! Allí ens hem afartat com a lladres, perquè negar-ho, i també hem rigut molt, parlant de faisans que s’estampen contra els capots dels cotxes, o coloms gegants que es desplomen morts i recorren sis pisos d’alçada abans de xocar contra el terra, entre d’altres temes que ara no em posaré a explicar detalladament. En definitiva, no hem vist al Gabilondo, però també ens ho hem passat bé. Ja ho diuen, els millors plans són els improvisats. Volia escriure un post una mica més treballat, però la son no m’ho ha permès. Me'n vaig a planxar l’orella. Que tingueu una bona nit. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada