No marxis

Fa una estona m’has dit que et mostrés les meves imperfeccions, que amb elles et conformaves. Doncs bé, ja saps que tinc un caràcter fort, aquell que, segons dius, és un defecte i una virtut a la vegada, ja que sense ell potser no tindria aquesta afany per tirar sempre endavant. El cas és que, quan te n’has anat m’han vingut ganes de dir-te que em falta la respiració quan no et noto al costat, quan t’acomiades amb un petó ple d’amor. M’han vingut ganes de dir-te que els meus ulls s’omplen de llàgrimes cada cop que marxes. Cada cop que te’n vas, com diria la cançó de Whiskyn’s, em quedo encallada, trista, sense energia, i és llavors quan surt el meu mal caràcter. La rabieta típica de la nena de tres anys que vol el pastís de l’aparador, però no el pot tastar; - Potser demà.-, li diu la seva mare. Però la nena no el vol demà, el vol ara, per anar cap a casa amb unes morralleres que li embrutin mitja cara. Hi ha cops que marxes i no passa res, però avui, com ja fa dies, he sentit un buit immens. I és que em fas falta, saps? Cada cop entenc millor que sents tu quan em dius que t’enfonses si em notes lluny. I és curiós, perquè jo mai estaria lluny de tu.