Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimarts, 29 de maig de 2012

Volar lliure

Vas voler aixecar el vol. No vas poder. La caiguda no va ser fàcil, ni poc dolorosa, per això durant una bona estona no volies pensar en un altra oportunitat. La sortida més fàcil, en aquell moment, era quedar-se al terra, amb les ales esteses, esperant que, amb una mica de sort, et trepitgés un camió carregat amb tones de runa. No tenies ni la força ni el valor d’aixecar de nou el vol. I jo, també ferida per la meva caiguda, t’empenyia més i més cap a la desgràcia, convertint-me en un mur de gel que volia que veiessis que la meva caiguda també havia estat fatídica. Jo tampoc volia volar més, però una revolada d’aire em va ajudar a aixecar de nou el vol. Per uns moments, vaig sentir com l’aire fluïa amb total llibertat entre les meves plomes. Volia volar i pensava que res m’aturaria. Però com més lluny del terra estava, a mesura que veia com la teva figura cada cop es feia més i més petita, alguna cosa dins meu va començar a trencar-se. És cert, volia volar, però et volia amb mi, al meu costat, lliure, sense cap impediment que ens fes tornar a caure. Per uns moments, vaig notar com et perdia, però en reaccionar vaig veure que no podia suportar estar més estona lluny de tu. I vaig decidir baixar, i tu, malferit per la caiguda, gairebé no donaves resposta. Al cap d’una estona, vam aixecar el vol, els dos junts, tímidament, sense massa pressa. Calia recuperar-se dels cops, calia refer-se, però sobretot calia mirar de volar en aires més estables, més segurs, junts, fent camí, com sempre havíem volgut. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada