Déu, te la tinc jurada

Bé, en realitat, parlar-te pot ser un acte una mica hipòcrita per la meva part, donat que en teoria no crec en tu. Malgrat tot això, i deixant una mica de banda el meu orgull, em ve de gust dir-te unes quantes coses. M’agrada ser sincera, per això començaré dient que no ets altra cosa que un cabró, egocèntric i egoísta que juga amb tots nosaltres; donant pel cul tant als que creuen en tu com als que no hi creuen. És per això que, en veure que el meu final ha de ser igual al de tothom, fa uns anys vaig decidir no invertir ni un segon més en creure en algú que mai he vist, és a dir: tu. Si fossis tant just i bo, no faries part del que fas. No t’emportaries a bones persones deixant el món infectat de fills de puta, parlant clar, ni tampoc permetries altres injustícies. Ja fa massa dies que no paro de veure penúries, la majoria d’elles alienes a mi, però això no vol dir que no m’afectin o no em facin reflexionar. En pocs dies el meu odi per tu ha augmentat per mil, i ja és dir. Ho veus? Dec ser una autèntica hipòcrita, ja que, si no crec en tu, per què dimonis t’he d’odiar? I encara més, per què dimonis he d’estar parlant amb tu? Potser el que passa és que en realitat sí que crec que estàs per allí dalt, però també se que no faràs quasi res de bo, per no dir res, pels meus o per mi mateixa. T’odio, t’odio amb totes les meves forces, i desitjaria topar-me amb tu per poder-te trencar les costelles en qualsevol racó poc il·luminat. M’agradaria veure com sofreixes, com demanes pietat, i encara gaudiria més dient-te que jo, d’això, amb tu no en gasto. Malauradament, mai tindré el plaer de donar-te cops de puny fins que el teu cor pari de bategar, si és que en tens. Només et demano una cosa: Fes amb mi el que vulguis, però deixa en pau als que jo estimo.