Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

divendres, 19 de novembre de 2010

Tot per una galipàndia

Si fos més jove nostaria aquí aspategat, afededéu que no. Ia n’estic fins als collons d’anquet paio, tot lo dia està per aquí tocant los ous! Cagondé, me venen unes ganes de fotre-li un bardo. Una bona garrotada li fotria io! Dentre a l’habitació a les sis del matí i m’ablaix amb tres o quatre andiccions. Aquet mati, par asmorzar, m’han portat un cafenllet i un melindo astopenc que no se pas d’agon l’hauran tret. Ancara rai que l’anfermera que m’ha portat lo fato foteie un bon popam. Ia s’hagués pogut acotxar ia, així potser li hauria vist lo patacó. Però ni això! Llavonses ha vingut aquell sinforós, lo metxe, abarallà’s amb la pobra noa, parqué m’ha deixat lo braç del suero fet un acsehomo: Tot ple de blaus de les punxades que m’ha fotut. Però ves, què li havia de dir a la pobra mossa? Anquell bragué que fotie! Si fos més jove ia l’acassaria ia! Ere guapa la pudrida, s’asemblae anquella actris que feie les pel·lícules de l’Oeste. Ara no sé com se die... Quan ha marxat, ha vingut lo capellà. Mecasonredéu, quan lai vist m’ha fet aborronar i tot. Ha començat a resar al costat del llit, fins que li ai dit: Nai! Cancara nostic mort, eh! Ia s’haurie pogut quedar a l’iclésia, total, m’ha dit un futimé d’oracions que no havia sentit mai. Ia li ai dit que no calie patir, que per una galipàndia no calie fer tants aspamientos, però m’ha dit que la seua feina ere resar. Mecagondéu quin afaram! Ara, io també amatinaria par anar als hospitals i veure xiques guapes. Ah txiquets! Així se treballe agust. Quan ha marxat li hai dit: “diós!”, però s’ha girat i m’ha mirat amb mala cara. Prou és més majo lo capellà que tenim a Butsènit: les seues misses sí que valen la pena. Ia varàs quan me vega les aurelles, fotré lo cam i no’m veuran més lo pèl. Afededéu que no!

3 comentaris:

  1. Impossible traducció al castellà por lo que veo... jajajaja

    Molt bo!!

    Tu si k vales!! (t.s.k.v)

    I.A.L

    ResponElimina
  2. Hola, Edurne,
    Aquest personatge és real? encara en queden d’aquests per l’horta de Lleida, segur que sí!!! I si te l’has inventat... et felicito! pels teus escrits dedueixo que deus ésser una persona molt observadora. També ets molt sincera, parles de tu d’una manera força descarnada tot i que els sentiments que descrius no em son desconeguts...el pas del temps difumina les coses i sembla que eixuga les llàgrimes però els records, d'una manera o altra, persisteixen i sí, Edurne, és millor acabar somrient!

    ResponElimina
  3. Quan he llegit el teu post m’ha vingut a la memòria lo diccionari lleidatà-català, hem anat perdent moltes de les paraules, que amb tanta naturalitat utilitzaven els nostres avis i es una pena.
    Un escrit curiós.

    ResponElimina