La dona que tenia un marit fabulós

Ho tenia tot, o almenys això pensava. Casada amb un ric empresari, havia tastat quasi bé tots els plaers de la vida. Gaudia de festes privades en les quals un vi de 3000€ era el producte més barat. Podríem dir que vivia malgastant els diners, comprant coses que en la majoria dels casos no eren més que capritxos. Entrava a les botigues i comprava samarretes a 100€, exactament igual com jo compraria caramels a cinc cèntim d’€. Sempre anava ben vestida, tenia bon gust, i la sort de podar gastar-se molts calers en bones marques. Per ella, els perfums convencionals, per molt famosos que fossin, es quedaven curts. S’estimava més passejar l’olor dels perfums més exclusius que el seu marit li portava dels seus viatges de negocis. Des del seu casament, s’havia oblidat del que era treballar. Mirava amb superioritat als que, a causa de la necessitat de diners, invertien gran part del seu temps en treballar. Sovint pensava: “Pobres desgraciats!” Això sí, no pensava el mateix del seu marit. Ell era un prestigiós home de negocis que no s’embrutava les mans treballant. Era feliç amb ell, potser perquè el veia poc, i perquè sempre li regalava alguna cosa que no valia menys de 1000€. Per què negar-ho? Però el què ella no sabia era que si el seu marit feia tot això, era per amagar part de la seva infidelitat. Una infidelitat que ja feia quasi 5 anys que durava, justament els anys que feia que havien augmentat els seus viatges de negocis. Ell marxava a EEUU, però en realitat es passava els dies cardant amb una dependenta de pastisseria molt més jove que ell, en una rústica casa de camp a 30 Km de la ciutat. Marxava dues nits a Madrid, però en cap moment es reunia amb aquell home de negocis que tenia un gran projecte per presentar, sinó que es dedicava a passejar amb la jove dependenta que no necessitava regals exageradament cars per estimar-lo. Però tot això, la seva dona no ho sabia, per això, el dia que el seu marit complia el mig segle d’edat, sabent que era un autèntic llaminer, va decidir sortir de casa per comprar un bon postre a la que, segons ell, era la millor pastisseria de la ciutat. La pastisseria era força elegant, però la dependenta li va semblar un pèl vulgar: Una jove, d’uns 25 anys que no era precisament lletja, però que a primer com d’ull no semblava massa femenina. Va decidir que compraria un Sant Honoré. El seu marit sempre deia que els d’allí estaven boníssims. I mentre la dependenta l’embolicava, per evitar aquell silenci que tant l’incomodava, va començar a explicar-li que era l’aniversari del seu marit i que les llaminadures d’aquella pastisseria li encantaven. Va concloure l’explicació dient: “Tinc un marit fabulós.”. En sentir allò, la noia va esbossar un petit somriure i va dir: “Segur que sí”. La dona rica, i pobra a la vegada, va pagar i va sortir per la porta pensant que amb allò faria content al seu marit, mentre la jove dependenta pensava que aquella nit no podria veure a l’home de negocis que tant estimava.