Je t'aime

Avui he tornat a pujar a la Seu Vella. Ja sabeu que cada cop que tinc una estoneta ho faig. Avui hi he pujat per fer algunes fotografies, però com que sóc un cap boig, quan he arribat a dalt he pogut comprovar que la càmera no estava dins la motxilla que portava. Ja no recordava que al matí havia sortit a fer un tomb amb bici i la portava a l’altra motxilla, per si de cas sorgia alguna bonica fotografia. La qüestió és que no portar la càmera no ha suposat cap drama. He recorregut els voltants de la Seu en solitud, amb una tranquil·litat que feia temps que no manifestava. He estat prop de mitja hora recolzada en una pedra, observant el ritme de la ciutat que en aquells moments tenia sota els meus peus. El sol d’avui m’aportava una escalfor que multiplicava per mil la meva tranquil·litat i, sense pensar-ho, he tancat els ulls. Alguns cops, amb els ulls tancats, les coses es veuen millor. He començat a escoltar el so de la ciutat que més m’estimo i per dins he pensat: Com m’agrada! Lleida no és una gran ciutat, no te mar, ni grans centres comercials, ni locals com els que pot tenir Barcelona, però precisament per això m’agrada tant. M’agraden les coses senzilles, què hi voleu fer? Llavors, recolzada en aquella pedra que em demanava que no marxés, he pensat que tots els dies haurien de tenir el color que tenia el dia d’avui: Brillant, enlluernador i tot, clar, sense cap núvol destorbant pel cel. I sense saber ni com ni perquè, he notat un buit dins meu que m’ha obligat a pensar que sempre tenim dies en els que trobem a faltar coses que hem tingut i que ara ja no tenim.