Les paraules, se les emporta el vent

Ja fa dies que no publico un d’aquells textos que fan que m’encengui a mesura que vaig escrivint. Avui, però, he decidit que és un bon dia per redactar-ne un, per expressar part del que penso. Mireu, començaré dient que ja n’estic farta de les personetes que es creuen molt i al final resulten ser una merda, parlant clar. Ja en començo a estar ben tipa de tots els/les que es passen el dia omplint-se la boca d’ideals que quan cal defensar desapareixen de cop. És molt bonic lloar ideals liberals, antifeixistes, perquè, ja se sap, en aquest país vesteix molt tot plegat, però crec que, davant de tot, s’ha de fer honor a la dignitat i la sinceritat. Més de la meitat dels que presumeixen de liberals i avançats son uns autèntics dictadors i retrògrads. Autèntics estafadors de la moral humana que només fan que vendre motos quan en realitat et venen tricicles, i sense rodes. Davant aquestes conductes estúpides, m’agrada pensar que el temps quasi bé sempre posa les coses al seu lloc. Algun dia, tots aquests que parlen sense saber ni el que volen es veuran amb un esparadrap a la boca. Sí, em podeu culpar d’anar en contra de la llibertat d’expressió, i si us apeteix doncs també em podeu culpar de la crisi, de l’atur i, si s’escau, d’haver deixat una merda davant la porta de casa vostra, per veure si al sortir la xafàveu amb totes les vostres forces. De gent demagoga n’hi ha molta, jo només espero no entrar mai en el joc. Vull que sapigueu que jo penso i opino el que vull, o escric com i on vull, i només accepto opinions i crítiques de persones amb dos dits de front, tot i que he de reconèixer que alguns cops la meva borderia complica una mica les coses. Així que ja ho sabeu, defenseu el que vulgueu, però no aneu de progres a lo cutre, si us plau.