Bona nit, àvia

Un matí que anava amb presses, mentre buscava unes monedes per posar al parquímetre del costat de la universitat, es va apropar a mi una velleta i em va demanar diners. En un principi em vaig quedar mirant-la, observant que no anava mal vestida ni semblava una dona que visqués al carrer. Portava ulleres i els llavis pintats d’un color roig carmí. De jove devia ser guapa, ara però, la seva cara dibuixava tristesa i enyor. Em va dir que no tenia diners i que estava sola. Sola. Això em va trencar el cor. No sé ben bé perquè, però la gent gran desemparada em trenca el cor. Sabia que potser tot allò era una mentida, o que el pas del temps havia fet que aquella dona desenvolupés alguna malaltia mental, però la qüestió és que al final vaig caure en la trampa. Em podeu dir ruc, però aquella dona em va fer tanta pena... Es veia perduda, com si no tingués on anar, i al final vaig donar-li algunes monedes. Doncs bé, ahir al migdia, desprès de les classes, la vaig tornar a veure. Aquest cop, però, només ens vam creuar. Jo la vaig reconèixer, ella a mi no. Caminava lleugera, amb les mans dins les butxaques d’un abric negre que li arribava fins als genolls. En veure-la, vaig esbossar un somriure, però desprès em vaig sentir buida, trista, deprimida. Em va fer llàstima. Potser viu molt feliç i no està sola, però res del que he vist en ella m’empeny a pensar que això sigui del tot cert. El cas és que ara he pensat en ella. Què deu fer? On deu estar? Dormirà bé? No ho puc saber, però li envio un petó de bona nit per si de cas.