Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimarts, 1 de febrer de 2011

Tranquil·la, jo mai et deixaré sola

“No marxis. Queda’t. Aquestes nits fa molt de fred i no vull quedar-me sola. Per no tenir, ja no tinc ni son, perquè tenir son comporta somiar, i somiar comporta llevar-me amb la teva viva imatge a la ment. No tinc ganes d’esperar-te, però tampoc et vull deixar escapar. Sé que no ets perfecte, que alguns cops fas coses que no m’agraden, que em poses nerviosa, que acabes amb la meva paciència, però et juro que ara mateix m’agradaria que fins i tot els teus punts negatius fossin per mi. Que rebenti la gent que cregui que això és immoral, inadmissible, incorrecte. Ja fa massa temps que això tira però no va enlloc, però què vols que hi faci? No penso dir-te res que et faci veure que t’enyoro. No ho faré. Saps per què? Doncs perquè no m’interessa rebaixar-me davant de ningú, i encara menys davant teu. No t’esperaré eternament, així que, si de veritat m’estimes, el que has de fer és dir-m’ho clarament. No em faré il·lusions per a que desprès em deixis per un altra.”

“No marxaré. Em quedaré. Sé que aquestes nits son fredes, i creu-me que tampoc jo vull que et quedis sola. Per altra banda, crec que t’interessarà saber que jo sí que tinc son, i que em llevo ben content, desprès de saber que m’he passat la nit sencera somiant una vida al teu costat. Sé que no m’esperaràs eternament, i davant tal seguretat no puc evitar odiar-te. No, no sóc perfecte, la cago constantment i, de fet, ara l’estic cagant més que mai. Sí que és cert que les coses no avancen, que no van enlloc, però no creus que aquesta és la màgia? No creus que somiar és una de les coses més belles que es poden fer? No cal que em diguis que em trobes a faltar, això ja ho sé, sense la necessitat de veure com et rebaixes davant meu. De fet, no m’agradaria que ho fessis. Però, ara mateix, només et puc dir una cosa: No m’esperis, busca’n un altre que et convingui més. T’estimo, però el vent no sempre bufa a favor nostre.”

Unes paraules molt emotives. Massa i tot, diria jo. De tan empallegoses quasi em van fer vomitar. Però, bé, ara ja no tenen sentit. Les coses no han anat com ells volien. Ell ha marxat, tot i que se que es volia quedar. Ella, per altra banda, tenia raó: Era un tio que em posava nerviosa, que acabava amb la meva paciència, per això m’estimava més enviar a la merda tots els seus punts negatius. En el fons, he posat punt i final a un tema que, com ells molt bé deien, no anava enlloc. A més, amb una mica de sort, quan ella desperti, potser ni tan sols recorda al seu príncep blau. Crec que l’únic que coincideix amb tot el que es van dir és que aquella nit feia fred. Ah! I que ja poden estar ben tranquils, ja que a partir d’ara podran dormir i somiar tot el que ells vulguin. Bé, ell més que ella, ja que ara descansa en pau. Ella també podem dir que descansa, però en el seu cas endollada a una maquina que la manté viva, o almenys cardíacament activa. Jo no li volia fer mal, però es va resistir una mica massa i va acabar caient, amb tanta mala sort que es va fer un trep al cap. Però és igual, té la cara tant fina que fins i tot mig morta és maca. Cada dia, quan la vaig a veure com si no hagués passat res, em quedo una estona mirant-la i li dic: Mira que n’ets de bonica. Més que un assolellat matí de primavera! I llavors m’emociono i penso: Per fi! Per fi ets meva; només meva.

1 comentari:

  1. uffff com sempre m'impacten molt aquests relats....

    ResponElimina