Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dilluns, 31 de gener de 2011

"Recorda aquesta història"

Quan veus que el terra que trepitges es deteriora, que s’omple d’escletxes que anuncien una esllavissada que ningú podrà aturar, que a la llunyania alguns volcans comencen a entrar en erupció, és el moment de fer les maletes i marxar. Marxar ben lluny. Val la pena pujar al tren de la sinceritat, on tothom parla sense tabús i s’oblida d’esmolar punyals per atacar sempre als que son més dèbils. En aquest tren pot ser que ens trobem amb persones que estan igual que nosaltres, que escapen de la hipocresia humana, buscant un lloc on prevalgui l’amistat i la sinceritat. A mi, personalment, em fot de molt mala llet la gent que no és capaç d’utilitzar el cap, i sovint em venen ganes de dir que els caps, per anar bé, han de servir per moltes altres coses que no siguin pentinar-se i presumir de la bellesa capil·lar. Hi ha persones que només utilitzen el cap per pentinar-se, però complementen aquest acte inventant histories per ser una mica més feliços. Que hi farem, hi ha gent que no en té prou amb passar una tarda de dissabte al sofà, amb un bol de crispetes, gaudint d’un bon film, és per això que necessiten sentir-se els directors de la seva pròpia pel·lícula. Ja se sap, les coses, fetes per un mateix, son molt millors. Però, què voleu que us digui? Últimament he tingut el plaer de sentir alguns arguments casolans i no m’acaben de convèncer. No ho se, son massa planers, sense res interessant, amb personatges força inútils que no saben fer altra cosa que alimentar-se de carronya. En definitiva, el més important de tot és baixar del tren amb un somriure d’orella a orella, pensant que el terreny que em deixat endarrere jeu sota les cendres que han deixat els volcans que ja han esclatat, perquè quan poses massa pressió les coses comencen a rebentar per totes bandes. I és llavors quan penses: Doncs que se n’adonin de tot el que han fet malament mentre s’esfondren entre les escletxes que ells mateixos han causat, perquè les paraules buides de tolerància destrueixen tot el que troben per davant i sempre retornen per acabar amb els que les han fabricat. Fora del tren, entre bons amics, d’aquells que saps que mai t’han fallat, és on millor pots dir que: una retirada a temps, sempre és una victòria.

2 comentaris:

  1. plas plas plas plas plas... (aplausos!)

    ResponElimina
  2. M'encanta, m'encantes i sempre m'encantaràs. "Jo de petit vull ser com tu..."

    ResponElimina