El surrealisme de la nit de cap d'any

Vestit, mitges negres, botins, una mica de maquillatge, coloret, rímel i pintallavis, una mica de perfum Halloween i il·lusió, molta il·lusió. Il·lusió de passar una gran nit amb algunes de les persones més especials per mi, intentant gaudir de cada segon i de cada somriure, immortalitzan-lo amb desenes de fotografies. Que poc ens pensàvem que la nostra suposada gran nit prendria una forma que no voliam per res del món. Entre amistats, coneguts i persones que ens sonen d'haver-nos-les crusat pel carrer, vam iniciar la nostra festa. Vam escalfar motors amb una ronda de xupitos de Tequila i Blue Tropic. L'alcohol es va introduir al nostre organisme entre somriures, abraçades i fotografies. La nit prometia, i jo esperava impacient topar-me amb la màgia de la nit de cap d'any, la màgia que t'ajuda a conseguir tot el que tu desitges i no vols deixar escapar per res del món. Vam cotinuar ballant i fent broma, però en aquesta fase de festa els nostres ulls ja van començar a divisar que la cosa no anava del tot bé. Van fer falta uns minuts a l'WC del nostre pub habitual per a que tot canvies de color. La nit va canviar completament, el meu organisme gairebé no estava alcoholitzat i no podia entendre el què estava passant. Ens vam traslladar de local, però la música no acompanyava i vam marxar: Primer, a l'interior d'un cotxe, amb un got de Coca-Cola a les mans i el plaer que suposa estar asseguda dins un lloc on la temperatura és prou agradable com per oblidar que a l'exterior fa un fred que pela, i desprès al pub on les coses es van començar a tòrcer. Van passar les hores i els ànims es van aixecar una mica, però els meus peus ja no podien suportar una altra dosi de balls i vaig optar per reposar en un taburet, observant i envejant a la gent que té la facilitat de pensar: Mentre jo estigui bé, que donin pel cul als que no ho estan. Al cap d'una estona vam tornar a canviar de lloc i allí ja vam pensar: Aquesta és, sens dubte, la nit de cap d'any més subrealista de les nostres vides. Em van començar a impactar certes imatges, ens fèiem preguntes constantment i les nostres mirades van començar a parlar per sí soles. Això sí, la imatge més impactant de la nit encara estava per arribar. Allí, entre la gent que ballava i s'ho passava bé, hi havia una dona que ballava tota airosa, lluint una d'aquelles samarretes que diuen a crits: Per si no sabeu que sóc dona i tinc pits, avui m'he posat aquesta samarreta que els deixa quasi bé a l'aire. Ballava, sobretot amb un home més o menys d'uns 40 anys, és a dir, de la seva edat, però a la vegada buscava la boca als altres exemplars masculins del local. En veure aquella imatge, totes vam entendre de què anava el tema. Cridava l'atenció, almenys a nosaltres, i jo la mirava perplexa, pensant: Què més has de fer aquesta nit? La resposta em va arribar pocs minuts desprès. Allí mateix, a la barra del bar, davant un noi que ja feia estona que se la mirava, va decidir alliberar un dels seus pits, amb un dissimulat gest de mans i de samarreta que va deixar veure la seva professionalitat. Aquella va ser l'última cosa que vam observar en aquell local. Vam marxar i, desprès d'una breu conversa valorant la nit, vaig dir: Escriuré una novel·la que portarà el nom de: “La dona que ensenyava els pits a la barra del bar.”