Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dilluns, 24 de gener de 2011

Quines maneres de fer malbé el nòrdic nou!

Li agradava mirar com dormia, era com millor estava: amb els ulls i la boca ben tancats. Era guapo, massa guapo. Portava els seus 45 anys com quasi ningú ho sabia fer. Les dones el miraven al passar, i ell gaudia marcant el seu atractiu, mentre la seva dona es reprimia les ganes de rebentar-li la cara davant de totes les putes que se’l miraven. Era seu, i cap altra dona tenia el dret de mirar-lo. Amb el temps, però, aquesta passió possessiva vers el seu marit havia anat disminuint. Si passejaven pel carrer i alguna dona se’l mirava, continuava tenint ganes de fer-li malbé la cara, però no per gelosia, sinó per treure tota la ràbia que guardava dins seu. L’odiava, però encara li quedava aquell rostoll d’amor que alguns cops et fa veure en el rostre d’aquella persona la raó de la teva existència. Ella l’havia estimat molt, havia aguantat desenes d’enganys, però, finalment, la paciència s’havia esgotat, tot i que l’amor és traïdor i gaudeix fent sofrir als que creuen en ell. Aquella nit feia fred i sentia que entre els braços del seu marit no estaria gens malament, però es va mantenir al marge, pensant que ben tapada amb el nòrdic que havien comprat per Nadal també es podria escalfar. I així ho va fer. Minuts desprès, el seu marit es va despertar i li va demanar un got d’aigua. Ella, per no perdre la costum, va sortir del llit per complaure’l, invocant la força necessària per ser capaç de dir-li: Doncs si vols aigua, et lleves i te la vas a buscar. Però no ho va fer, sabia que si ho feia podia tenir problemes. Al cap de dos minuts va tornar a l’habitació amb un got d’aigua ben fresqueta. El seu marit se la va veure amb dos glops, i va tornar a tancar el llum sense dir ni “Gràcies” ni “Bona nit”. Va ser llavors quan ella va veure que ja no podia més, que necessitava rebentar-li la cara, lluny de les mirades de totes aquelles desgraciades que bavejaven per ell perquè no el coneixien de debò. Va anar a la cuina per agafar un ganivet i va tornar directa a l’habitació. Allí ja l’esperava el seu marit amb la llum oberta, preguntant perquè dimonis havia tornat a sortir de l’habitació si el got buit encara estava sobre la tauleta de nit. Ella, desprès d’inspirar cantitas industrials d'aire, va dir: He anat a la cuina per agafar el ganivet més afilat que tinc. Encara no l’he estrenat, i he pensat que no hi ha res que em faci més il·lusió que provar-lo amb tu. "Tu? Que potser em vols matar? No em facis riure! (riu) Sempre has estat una cagada, ara no em vinguis amb això. Deixa el ganivet i vine a dormir al meu costat." Al seu costat..., va pensar ella. Quant temps feia que no li sentia dir això? Però això, en aquell moment, ja no importava. Ell estava tant segur que no ho faria, que va deixar que s’apropés amb el ganivet afilat a les mans. Un cop al seu costat, desprès d’un fluix “Ho sento”, ella li va clavar el ganivet al mig del pit. Va repetir el gest deu vegades, fins que va veure que el nòrdic blanc era quasi vermell. Sabia que ell ja no la podia escoltar, però no volia marxar de l’habitació sense acomiadar-se d’ell, per això li va dir: Bona nit fill de la gran puta, per fi demà sortiràs de casa amb els peus per davant! Jo me’n vaig al sofà, on ploraré tota la nit, però d’alegria. I escolta’m, mai més, mai més tornaràs a posar-me les mans a sobre. Mai més.

3 comentaris:

  1. fiiuuuu... quantes dones es troben en aquesta situació.... al menys totes aquestes a més d'acabar matant, haurien de fer com diu la meva padrina "penjar-los del mango com les paelles" per a k sapiguin k es bo!!

    ResponElimina
  2. Quin relat més real com la mateixa vida.

    Salut.

    ResponElimina
  3. Hi ha massa dones que pateixen, lligades per la impotència, la por, la inseguretat,...
    Una abraçada Edurne, bon relat.

    ResponElimina