Malgrat tot això, tampoc dormo tan malament

M’agradaria dir-te que som lliures, que podem fer el què ens vingui de gust, però crec que això seria desafiar les lleis que ens imposa el dia a dia. M’agrada lluitar contra les regles, contra les normes establertes, però avui prefereixo quedar-me al sofà, mirant com el foc devora els troncs que hi vaig posant, pensant que cada tronc és una part de mi que es fon quan penso que és pràcticament impossible tenir-te al costat. Parlar-te pacíficament ja no em serveix de res. Ja em acabat amb els estocs de converses banals. Ja no hi son i, si et sóc sincera, tampoc tinc ganes de recuperar-los. Segurament, he perdut les ganes de dirigir-te la paraula perquè cada gest que fas em provoca per sí sol. L’excés de temps al teu costat em va fer totalment dependent de la teva presència. Em llevo abraçada a la manta, la qual és una simple peça de llana que ja ha presenciat massa nits de converses en solitud. Per contra, jo l’agafo amb passió, mentre el meu subconscient creu que abraça al teu cos. I no, no pretenc que algun dia vagis amb mi de la mà, ni que em juris amor etern, però entén que tampoc sé què pensar si cada dia m’ho poses més difícil.