M'hi jugo el coll

Les 12 en punt i el professor encara no és a classe. Jo estic asseguda a la segona fila, impacient per començar l’examen, intentant recordar els temes que omplien més de dos-centes pàgines de temari. Em venen a la ment un sac de conceptes, noms i successos històrics que ja no sé on ubicar. Els nervis i la impaciència per començar a escriure, fan que no pugui recordar que és el Modernisme, el Romanticisme, que pensava Montesquieu, Comte, o quines son les diferències entre comunisme i socialisme. Res de res, la meva ment està en blanc. Per fi arriba el professor i reparteix fulls en blanc. N’agafo tres. M’agrada organitzar-me la informació abans de vomitar sobre l’examen. A continuació, desprès de demanar silenci, reparteix el full amb les preguntes d’examen. Hi ha deu preguntes, les quals s’han de respondre amb un màxim de deu línies. Deu línies? penso jo, però si no en tinc ni per començar... Desprès de passar-me quasi un quart d’hora meditant les deu possibles respostes, començo a redactar la primera. Quan me n’adono, ja porto quinze línies i encara em falten algunes coses per explicar. Començo a resumir i poso punt i final a la resposta. De les deu preguntes en contesto vuit, prefereixo deixar-ho en blanc, no fos cas que inventés alguna nova teoria ofensiva que em fes suspendre l’examen. Desprès d’una hora i tres quarts escrivint, decideixo donar per finalitzat l’examen. M’aixeco amb cara de seguretat, al cap i a la fi m’ha anat millor del que em pensava, però tampoc em confio massa, s’ha de ser prudent. Entrego l’examen i surto de classe, pensant: No vull tornar a examinar-me de tot això!